Va ser a Barakaldo. Un 15 de juny, però de l’any 2002. Aquest dimecres fa just 20 anys de, probablement, l’últim gran èxit esportiu del Terrassa FC. Aquell dia un equip que uns mesos abans havia estat a prop de l’autodestrucció esportiva va assolir l’ascens a Segona Divisió “A” després de sumar la quarta victòria consecutiva en el “play-off”. Més tard encara vindrien dues més per certificar un rècord històric que ningú més va igualar: guanyar els sis partits de la promoció d’ascens. Aquell recordat 15 de juny de 2002 un 1 a 3 al camp del Barakaldo, combinat amb la derrota posterior del Ceuta a l’estadi de l’Hércules, va provocar un esclat d’eufòria i de terrassisme desconegut per les noves generacions. Milers de seguidors van sortir als carrers a celebrar el retorn a la Divisió de Plata del futbol espanyol i l’endemà al partit, l’Estadi Olímpic va ser l’escenari d’una espectacular rebuda als herois d’un equip inoblidable que va passar a formar part de la història del club i de la memòria col·lectiva de la ciutat.
Aquella no va ser una temporada senzilla pel Terrassa, que havia construït una plantilla capacitada per lluitar per l’ascens amb Miguel Álvarez com a entrenador. Guillermo Cabello va assumir la presidència a mitja temporada després de la renúncia de Josep Vall a continuar al capdavant de l’entitat. Cabello ja compartia presidència amb Vall, però la marxa del veterà dirigent el va deixar sol al capdavant del consell d’administració i amb l’ambiciós projecte del Terrassasports en marxa. “Em vaig quedar sol, amb una despesa enorme i la meva primera intenció era marxar. Però entre els capitans, Miguel Álvarez i Bernardo Tapia, que era el director esportiu, em van convèncer”, explica Cabello. “Vam fer un gran esforç i vam omplir el camp en els darrers partits amb la campanya de regalar un euro a tothom que vingués al partit.”
De l’infern al cel
Esportivament, l’equip va patir alguns alts i baixos notables que van posar en perill la seva presència en el “play-off”. Després de caure per 3 a 0 al camp de la Gramenet en el tram final de la temporada, Miguel Álvarez va estar a punt de ser destituït. Només la intervenció del vicepresident, Antonio Sánchez, i de la mateixa plantilla va reconduir la situació. “Li vaig dir al president que si em feia fora l’encertaria. Però que si no ho feia, li pujaria l’equip. I així va ser”, recorda Miguel Álvarez. El Terrassa va guanyar de forma consecutiva cinc partits decisius.
Aquell any, a més, es va donar una circumstància inusual, en finalitzar el campionat de Primera Divisió abans que la resta amb motiu del Mundial de Corea i Japó. El descens del Saragossa a Segona Divisió va impedir que el seu filial, l’Aragón, que militava en el grup del Terrassa en el què va ser tercer, pogués disputar el “play-off” en no tenir opcions de pujar. I els egarencs van aprofitar l’escenari per entrar a la promoció com a cinquens classificats.
El Terrassa, que es va adjudicar la Copa Catalunya després de derrotar el FC Barcelona a la final a l’Estadi Olímpic, va entrar en el “play-off” com la ventafocs del grup davant tres rivals molt qualificats: Barakaldo, Ceuta i Hércules. Però va trencar tots els pronòstics amb una trajectòria impressionant. El conjunt egarenc es va estrenar a la fase amb una victòria per 1 a 0 davant el Barakaldo. Després va sumar una segona victòria a Alacant davant l’Hércules (0-1) i una altra a casa contra el mateix equip (2-1) que el situaven en una posició envejable. “Després de guanyar a Alacant ja vam veure que estàvem en condicions de pujar”, recorda José Miguel Morales, un dels dos porters d’aquell mític equip amb Fernando Maestro.
A la quarta jornada, el Terrassa va finalitzar la feina. Va guanyar per 1 a 3 al camp del Barakaldo, amb gols de Besora, Gibanel i Keko en un estadi amb centenars de seguidors egarencs a les graderies. Aquella victòria donava al Terrassa el primer “matx ball” de la promoció. Si aquella mateixa tarda el Ceuta no guanyava al camp de l’Hércules, els egarencs pujaven. I el supòsit es va complir amb un 3 a 1 per als alacantins. Plantilla, directius i alguns periodistes van seguir el desenllaç a l’hotel de concentració, que es va convertir en una festa descomunal per celebrar un episodi històric. Guillermo Cabello, el president de l’ascens, prometia fer un Terrassa gran: “la Ventafocs s’ha transformat en princesa”, deia a tots aquells que consideraven el Terrassa l’equip amb menys opcions d’ascens. Els jugadors, folls de joia, ballaven i cantaven en els salons de l’hotel per traslladar després la festa a l’exterior. Molts van tornar amb el temps just per agafar la maleta i embarcar-se a l’avió de tornada després d’una llarga nit.
Si una imatge simbolitza l’ascens és la del gol de Mario Gibanel des del mig camp. Un gol extraordinari que va significar el 0 a 2 i que va fer la volta a Espanya. “Ha estat el gol més important de la meva vida”, recorda Gibanel. “Va ser el gol de l’ascens per a tothom, un gol dels que no es veuen. Ho havia provat altres vegades. I aquell dia va sortir bé. Potser perquè vaig jugar amb unes botes que no eren meves. El camp no estava bé i li vaig demanar unes botes prestades a Javi Recio”, explica.
Malgrat que el Terrassa no era el favorit del grup del “play-off” d’ascens, a la plantilla existia un optimisme indiscutible. Potser el més optimista de la plantilla era el mitjapunta Monty, que va fixar el dia del seu casament just en la cinquena jornada de la promoció, una data en la qual el Terrassa es desplaçava al camp del Ceuta. En principi, podia ser un partit clau. “En aquelles dates ja haurem pujat”, li va dir a Miguel Álvarez quan aquest va conèixer que un dels seus millors jugadors no estaria en un partit que podia ser trascendent. El Terrassa va guanyar per 0 a 4 a Ceuta y Monty es va casar.
Els protagonistes
MIGUEL ÁLVAREZ. ENTRENADOR
“Aquell ascens ens va canviar la vida a tots”
Miguel Álvarez, l’entrenador de l’ascens, va obtenir aquest dissabte, amb el Villarreal “B”, el segon ascens a Segona “A” de la seva vida pocs dies abans del vintè aniversari de l’obtingut amb el Terrassa. “Allò ens va canviar la vida a tots perquè ens va obrir les portes del futbol professional. A més, vam canviar la mentalitat del club i vam fer feliços a molta gent”, diu. “Tinc records meravellosos de Terrassa, amb un equip molt jove i molts jugadors que venien del futbol amateur. Vam trencar totes les estadístiques guanyant tots els partits.”
GUILLERMO CABELLO. PRESIDENT
“Va ser un dia impressionant, apoteòsic”
Guillermo Cabello, el president de l’ascens, recorda el dia de l’ascens a Barakaldo com una jornada “impressionant i apoteòsica”. “Aquell dia vaig començar a fumar, per culpa dels nervis”, explica. I li venen a la memòria les imatges de la festa dels jugadors a l’hotel, després de la derrota del Ceuta a Alacant. “Van començar tots a saltar a les taules del menjador. I la van trencar. Estàvem a Segona Divisió i ni sabíem el que ens esperava.” Li venen a la memòria les imatges de la rebuda a Terrassa. I els moments de dificultats. “Quan Josep Vall va anunciar que plegava, la meva intenció era marxar amb ell. Jo havia vingut a ajudar, no a quedar-me al capdavant del club. La despesa va ser enorme i aquell ascens ens va costar molts diners. Omplir l’estadi cada setmana amb les campanyes que vam fer va ajudar molt els jugadors.” Cabello admet que el Terrassa hauria d’haver estat més anys a Segona Divisió. “En l’últim any vaig cometre dues errades. No destituir abans a Lillo i després no posar algú amb experiència en el seu lloc.”
MARIO GIBANEL. JUGADOR
“La unió de tots ens va portar a Segona Divisió”
Autor del 0 a 2 a Barakaldo amb un gol des del mig camp, Gibanel recorda la temporada de l’ascens com a complicada. “Semblava que tot es torçava, però les dificultats ens van unir a tots i ens van fer més forts. Vam arribar molt bé al final de la temporada.” Diu que quan es va sortejar la promoció “ens vam espantar” per la qualitat dels rivals. “Ningú comptava amb nosaltres. I vam ser els millors”. Creu que el Terrassa va voler anar “molt ràpid” en aquella etapa buscant la Primera Divisió. “La Segona no perdona. I les errades es paguen.”
JOSÉ MIGUEL MORALES. PORTER
“Evitar la destitució d’Álvarez va ser clau”
Morales va compartir porteria aquell any amb Fernando Maestro. “Va ser increïble pujar en el quart partit. Ningú ens donava com a favorits”, recorda. Diu que la clau de la temporada va ser quan es va evitar la destitució de Miguel Álvarez després d’un 3 a 0 contra la Gramanet. “Els capitans ho van impedir. I l’equip va respondre amb una molt bona ratxa de resultats, a la lliga i al “play-off”. Morales també creu que el club va fallar en voler pujar molt aviat a Primera. “Calia gaudir del trajecte a Segona, consolidar-nos abans d’aspirar a més.””
CRISTIAN GARCÍA. JUGADOR
“Aquell ascens em va fer ser jugador de Segona”
Cristian García era el jugador més jove d’aquella plantilla. Va pujar amb 20 anys. “Va ser un èxit inoblidable. Si jo vaig ser jugador de Segona va ser perquè vaig pujar amb el Terrassa. Si no, hauria estat molt difícil.” Cristian diu que aquell any es va fer un gran grup humà al vestidor. “Hi havia tota mena de personatges. Però ens vam compenetrar molt bé, com demostra que encara tinguem relació. No va ser una lliga especialment bona, però en el “play-off” ningú ens va aturar.” De Barakaldo recorda el gol de Gibanel, els nervis durant l’Hércules-Ceuta i “el festival posterior.”