Josep Ballbè i Urrit
El primer de juny es va escaure el 5è aniversari de la mort d’en Carles Capdevila, fundador i primer director del diari “ARA”.
Mai no em perdonaria passar la data de llarg, per una malentesa comoditat. El seu mestratge va deixar-nos una petjada molt profunda als esquemes de com veig la professió periodística. En aquest sentit, vaig convenir que el més assenyat era preparar un article pel propi diari “ARA”… Sabia que m’exposava a que me l’escapcessin o me’l col·loquessin com a “carta al director”. Au va! Ni una cosa ni l’altra. Ni tan sols el propi mitjà li va dedicar el més mínim record. Em va doldre molt el que vaig interpretar com absoluta manca de sensibilitat. Per això, avui, aprofito l’esquema de llavors per a aquesta columna. No em resisteixo a no compartir la meva reflexió amb altra gent.
En uns moments prou “tèrbols” de la nostra lengua, val la pena insistir en un pensament d’en Carles. Brutalment escaient: “Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. En fer-ho, demostra que no em respecta a mi. Alhora, no respecta un bé cultural esencial”… Quina bofetada més gran als polítics! Com deia n’Ovidi Montllor, “hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. La mateixa que no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi”.
També referia que “l’allau i la sobosi informativa del món actual pot esdevenir negativa. Fins i tot ens predot acomplexar. Però val més estar sempre al dia, sense defugir el seny i l’espontaneïtat”. I tant!
Veig en Carles com un apassionat del món de la comunicació i, alhora, de l’educació. Com vivia la feina! Per a mi, és un referent a seguir, no gens fàcil d’assolir. Aconseguir embrancar la vocació amb un bri de tendresa, humor, sornegueria, i sentiment com ell ho diu tot, en favor del seu llegat. Però jo no li arribo ni a la sola de la sabata.
No endebades, els acords i la lletra de la melodia que va sonar en acabar l’acte del seu comiat –a Hostalets– va ser prou emotiva: “always look at the bright side of life”. La cançó escrita d’Eric Idle, pel film “La vida de Brian” fixa el llistó de manera molt punyent i encertada.
Ens el van “prendre” molt jove. A una edat que no tocava. Defensar l’educació i els valors des dels mitjans –com sempre va fer– mereix un guardó etern. Per tant, reitero que “ningú mai no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”. Ell segueix entre nosaltres. Que ningú no dubti que la seva mort fou una gran naixença. Gent com ell dignifica i exalça una professió tan apassionant com aquesta.
