Josep Ballbè i Urrit
El panorama polític espanyol fa pena. I el del principat, si fa no fa. Menys d’un any abans de les eleccions municipals, tothom vol situar-se a la “pole position”.
En aquest sentit, aquest darrer cap de setmana Junts ha dut a terme el seu segon congrés, a Argelers-sur-mer. Encara no sé què se’ls ha perdut per aquells verals de l’Occitània. Han passat gairebé dos anys des que va tenir lloc el primer. Va ser quan el pròfug de Waterloo va pretendre donar un autèntic cop de timó.
Van empentes, rodolons i batzegades. D’aleshores ençà, em continuo preguntant si realment tenen algun nord. A banda que voldria saber en què queda aquella suposada “llufa” del mandat de l’1-O. Que ningú no oblidi unes altres declaracions esbiaixades de Laura Borràs: “La via àmplia que proposa ERC cap a la independència és tan lenta que pot acabar en via morta”. Com deien els italians, “parole, parole, parole…”. Molta xerrameca per no dir ni fer res. De la suposada vigència d’aquell brindis al sol no se n’ensuma res.
Crec que refundar –cinc anys després de néixer– aquest intent de partit dessota el lideratge de dues figures tan inconsistents com Borràs i Turull és tocar a morts. Adduir el victimisme perpetu de l’exili de Puigdemont i l’ofec de Madrid ja cansa. No deu ser que l’expresident pretén salvar “els seus mobles”? Cuirassat dessota la condició d’europarlamentari, a mi, particularment, tant se me’n fot. Té o ha tingut alguna vegada quelcom per a oferir al país?
La tàctica de bordar, confrontar i ensenyar les dents no va. Tan difícil és establir ponts per a sumar amb altres forces catalanes i cercar un diàleg constructiu amb “l’estat veí” que diuen ells? En el patètic incompliment de compromisos pressupostaris de Madrid, potser bona part de culpa és seva. El més fàcil és criticar/“disparar” contra ERC. S’entreveuen contínues contradiccions que no fan altra cosa que perdre un llençol a cada bugada. L’abandonament del vaixell per part de “pesos pensants” (com ara Carles Puigdemont i Jordi Sánchez) o els adeus a la política d’Elsa Artadi o Marta Madrenas no auguren altra cosa que l’escapçament d’un projecte inviable.
Mentrestant, algun alcalde dels seus (com a Matadepera) té la santa barra de declarar festiva la data del primer d’octubre. Sense més comentaris! A banda que obliden que també és el “día del Caudillo”.
