Antonio Machado
Joan Carles I va ser de la mà dels Albertos (Cortina i Alcocer), dues de les grans fortunes d’Espanya –els qui al seu torn estaven assessorats per Blanco Balín–, expert en els entramats financers i borsaris dels mercats.
El 1994, Alberto Alcocer va rebre l’encàrrec de gestionar la fortuna de Joan Carles I, pel fet que el seu home de confiança, Manuel Prado y Colón de Carvajal, va ser imputat judicialment per embutxacar-se 100 milions de dòlars de KIO (Kuwait Investment Office) que havia de repartir-se amb el rei. Des de llavors, els Albertos es van dedicar a gestionar en borsa els diners acumulats per Joan Carles I i li van presentar el “broker” suís Arturo Fasana. Entre tots aquests delinqüents de coll blanc.
Els Albertos l’ajuden a incrementar la seua fortuna. Veuen una cobertura excepcional per a ells i els altres milionaris, aquesta relació amb la casa reial, des de la seua posició privilegiada de cap de l’Estat espanyol. Amb el triomf electoral de José María Aznar el 1996, aquest decideix privatitzar totes les empreses públiques que depenien de l’Estat. En el procés de constitució d’aqueixa privatització, les cotitzades se cedeixen a la Corona (mitjançant ampliacions de capital que ells administren i a través de societats en paradisos fiscals) i paquets d’accions en una discreta operació dissenyada i executada, entre altres experts borsaris i corredors de comerç de confiança espanyols. En els detalls d’aquella complexa operació borsària per a nodrir la fortuna del rei en van ser protagonistes Els Albertos. Per descomptat, tot es fa sota el màxim secret, però Joan Carles I se’n va molt de la llengua i al final són bastants els milionaris del seu cercle íntim que ho saben, com Francisco Javier Sitges (gran amic del rei).
Els Albertos, argumentant que l’Estat havia de fer al rei partícip d’aqueixa etapa privatitzadora, van aconseguir que Rodrigo Rato accedira a fer-los apoderats d’un bon paquet d’accions, no sols d’ENCE (Energia i Cel·lulosa, SA), on ja havien entrat invertint, i van sumar a les seues la gestió de les participacions del rei, i també de Telefónica, pel seu nou amic César Alierta, i d’Endesa, amb un altre incondicional, Manuel Pizarro.
Joan Carles I, rei d’Espanya el 2003, s’embutxaca una comissió de 52 milions d’Euros per portar a bon port la venda ruïnosa del Banc Saragossà, propietat dels Albertos, al banc britànic Barclays Bank. Els Albertos feia temps que adquirien accions del Saragossà i van acumular més del 40% de l’entitat. Barclays Bank feia temps que intentava entrar al mercat financer espanyol, els Albertos ho sabien, així que van oferir la possibilitat de vendre el Saragossà que en aqueix moment ja estava tocat de mort per la gestió fraudulenta dels Albertos. Alcocer i Cortina demanen un preu desmesurat per les seues accions i els assessors de Barclays revisen amb lupa la situació interna del Saragossà fins que descobreixen que els Albertos i altres consellers del banc s’han autoconcedit contractes blindats a llarg termini per valor de diverses desenes de milions i amb data predatada a la compra. “Així que els britànics es fan arrere i els Albertos demanen ajuda no sols a Jaime Caruana, governador del Banc d’Espanya, sinó també al rei”.
Segons aquesta versió, és Joan Carles I qui aconsegueix el que sembla impossible: gràcies a les seues relacions amb la Casa de Windsor i a la influència de la reialesa britànica sobre un dels bancs més antics del món, el Coutts and Co, fundat el 1692, dotze anys després Barclays va haver de vendre-li el banc a La Caixa per 820 milions, 320 menys del que havia pagat llavors. Aquesta seria una de les pitjors operacions de la història de l’entitat britànica, però va acabar reportant inflats ingressos per als seus protagonistes espanyols, inclòs el rei.
