Joan Carles Folia, Coach Advance Life
El coneixement del cervell ens ha proporcionat algunes eines per poder gestionar de manera més estable la quantitat de reaccions que esdevenen davant dels diferents estímuls que el dia a dia ens ofereix.
Així, ara sabem que existeix una elevadíssima correlació entre les avaluacions cognitives que fem de les coses que vivim amb les emocions que apareixen, aquesta connexió neuronal entre el coneixement i la xarxa emotiva que emetem fa que siguem més adaptatius al nostre entorn i que puguem promocionar d’una manera constant un estat d’ànim més alegre i optimista, que puguem fins i tot domesticar l’enfocament que donem a les coses abans que ens afectin de manera destructiva.
De fet, el cervell sempre ha tingut la funció primària de la protecció en la nostra espècie. Ja fa uns quants centenars de milers d’anys que fugir dels perills de la natura i dels animals que ens guanyaven en rapidesa i fortalesa era conseqüència de la por que el cervell provocava en els homínids per garantir la nostra supervivència.
Aquesta articulació neuronal s’ha perllongat en el temps i tot i que ara ja no ens cal córrer davant dels lleons (encara hi ha algunes tribus que ho fan), el mecanisme de defensa i adaptació al medi que empra el cervell continua sent el mateix i davant d’una situació quotidiana en què es necessiti la por per poder adaptar-nos i sobreviure, continua emetent aquesta emoció. Sabem també que la manera d’emetre emocions té molt a veure amb el teixit emotiu que hem anat construint des del nostre naixement. Circumstàncies, valors, creences han dissenyat un tapís d’emocions que seran les que faran de llançadora en els impulsos de les nostres reaccions davant dels esdeveniments que anirem sortejant.
Explicat tot això, és més fàcil entendre que estem avesats a neguitejar-nos, angoixar-nos, preocupar-nos quan cognitivament projectem que allò que estem vivint ens pot portar complicacions. El fet que fem una projecció de preocupació no és res més que una reacció d’emotivitat d’una cosa que encara no ha passat, però disposar d’un coneixement similar en el nostre mapa d’experiències fa aparèixer aquesta emoció per prevenir-nos i posar-nos en alerta (igual que fem quan fugim del lleó).
Així doncs, coneixent aquest mecanisme de defensa que actua dins del nostre cablejat neuronal, ens dona l’oportunitat de poder fer una bona gestió del moment de preocupació que ara ja sabem que és quelcom que neix del nostre coneixement per poder alertar-nos de la necessitat de fer quelcom sense preocupar-nos i sí d’ocupar-nos. Hem de ser capaços de gestionar l’emoció de la preocupació com si en fóssim espectadors, amb una certa distància i restant importància al que sentim, perquè no és res més que un procediment de prevenció que ens ajudarà a ser conscients que hem de fer quelcom per continuar vivint. Acceptar un cert nerviosisme davant de les incerteses de les coses que ens preocupen és una bona estratègia, donar sentit a aquella angoixa que ens tensa i viure-la com a necessària per poder trobar solucions ens fa persones operatives i solvents davant la inquietud i, a més, ens allunya del romiatge i la cavil·lació que de manera traïdora ens llançarà el nostre mateix cervell. Si davant la preocupació ens adobem i li donem terra per córrer, estem iniciant l’espiral d’emocions corrosives.
“Quan recordo totes aquestes preocupacions, recordo la història de l’ancià que va dir al seu llit de mort que havia tingut molts problemes a la seva vida i que gairebé tots no havien passat mai”, Winston Churchill.
