Xavier Marcet
Per quatre vots imaginaris o per quatre “likes” a Facebook es fan moltes beneiteries a la política. Es forcen presències a actes públics retorçant el protocol en funció d’ambicions pretensioses que només importen als que les protagonitzen.
Per quatre vots imaginaris es desafia el sentit comú i recargolen els processos de gestió simplement per gestualitzar eficàcies efímeres. L’important no és el que es fa. L’aparença per sobre la realitat. L’aparença percebuda com a valor suprem. La fotografia interessada com a tot argument. La imatge de líder acompanyant ciutadans que, durant uns segons, són coneguts de tota la vida, com a substitució del pensament. Articles d’opinió escrits per gent que són professionals d’escriure articles d’opinió molt llargs que no diuen res. Relats que creen un món paral·lel del qual els costa molt descavalcar-se, un món on viuen alguns polítics i alguns col·laboradors necessaris en les seves narratives esgotadores. I una pretesa correcció política que ho ofega tot.
Per quatre vots imaginaris es banalitza la feina feta per funcionaris compromesos i qualsevol xafarderia feta pels “palmeros” oficials té tanta credibilitat que a la realitat li costa molt de fer-se escoltar. Tanmateix, la política de l’autenticitat seria revolucionària, seria la revolució de l’autenticitat. L’eufemisme substitueix l’autenticitat fins que la mediocritat s’apodera de tots els racons. I si el rei va nu, ningú troba el moment o ningú sent la responsabilitat de suggerir-li que la seva nuesa fa molt temps que va depassar el ridícul.
Venen nervis. Queda menys d’un any per a les eleccions municipals. Ves a saber el que queda per a les eleccions generals. Els del govern voldran demostrar que han complert tot el seu programa encara que l’impacte real hagi estat discretíssim, els de l’oposició voldran demostrar que ells ho faran tot millor i per quatre vots sentiran la temptació de prometre el que no creuen ni en els pitjors malsons. Venen nervis. Els mandats duren només dos anys. El primer any de mandat és el de reorganitzar i fer plans. Els dos anys del mig són per a la gestió (tret que la pandèmia ho aturi tot i serveixi com a gran excusa) i el del darrer any és l’escenari de l’aparença en la seva màxima expressió.
Hi ha polítics que escapen a aquest paradigma? Absolutament, sí. En conec uns quants. Són gent consistent que fa un servei a la societat i que si es neguen a militar en l’aparença són presa fàcil dels que no tenen més nord que sublimar l’eufemisme com si s’hagués d’acabar el món. Si els polítics militen en l’aparença és perquè els ho permetem. Perquè la consistència en política no té recompensa fàcil. És la política dels fets i que accepta la complexitat, davant de la política de l’embolcall que substitueix la complexitat per solucions de pa sucat amb oli. Som massa exigents amb els polítics i poc exigents amb nosaltres mateixos. Preferim l’embolica que fa fort que enfrontar dilemes sense solucions perfectes.
Aquestes coses passen malauradament a moltes administracions d’arreu del món i passen a prop de casa. Ara a Terrassa, tindrem quatre candidates que encapçalaran les llistes d’alguns dels principals partits de la ciutat. Veurem si el lideratge femení del que tant es parla ens aporta més atenció a l’autenticitat i una menor porció d’aparença. En la mateixa campanya tindran una gran oportunitat, especialment si són capaces de compartir-nos algunes preguntes clau abans de llençar-se a respondre com si tinguessin solucions bones, boniques i barates per a tot. Tant de bo fos així. I tant de bo els ciutadans sabéssim apreciar els candidats i candidates que són capaços de pensar per compte propi, de dubtar, que s’atreveixen a preguntar, que abracen la complexitat amb respecte i que un dia se senten prou forts i prou segurs per proclamar que no tenen respostes per a tot. Simplement es posen al servei tal com són, ens demostren que aprendran molt ràpid i que no faran del victimisme el seu refugi quotidià.
Necessitem gent que es vulgui dedicar a la política. A tots els que es presenten d’una manera o altra els hem d’estar agraïts. Però especialment hem de felicitar aquells que podent fer moltes altres coses a la vida fan un servei als seus conciutadans. I aquells que provin de ser honestos bregant amb la complexitat, que és molt punyetera, i aquells que procurin estar a favor de l’autenticitat, els hem de fer confiança. Dedicar-se a la política honestament en l’era de les xarxes socials és d’una valentia extraordinària.
Admiro aquests candidats i candidates que demostren que tenen moltes ganes d’estar a l’Ajuntament i de ser alcaldes o alcaldesses. És clar que sí, necessitem gent que vulgui estar a l’alcaldia! Admiro la seva abnegació en visitar la ciutat pels seus quatre costats els dies feiners i els caps de setmana. Però l’admiració no està renyida amb suggerir-los que tenim pendent esquivar la mediocritat amb més insistència. Que militar en l’aparença està renyit amb deixar llegat. I que un dia miraran enrere i no podran enganyar el mirall de l’autenticitat. Per quatre vots imaginaris no cal fer de tot, a més, sospito que no serveix de res.
