Salvador Cardús i Ros
Primer de tot, m’he d’excusar per dos errors a l’article de la setmana passada, “El nostre home a Madrid”. D’una banda, calia afegir un “no” a la frase “ara m’imagino que no els porten mitges de niló…” (als funcionaris de l’Estat).
El context permetia adonar-se’n, però és possible que els lectors que no coneguin les velles pràctiques per agradar al funcionariat de Madrid no ho sabessin interpretar. L’altra és una errada d’aquelles que provoca la pressa, perquè també era obvi que si es feien 6,2 quilòmetres en 6.200 dies, la velocitat no tocava a quilòmetre per dia, sinó a un metre diari. Demano disculpes.
Ara bé, si la setmana passada em referia al nostre home a Madrid, aquesta l’he de dedicar a la “nostra” dona a Madrid. Parlo de la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, abans alcaldessa de Gavà. I és que, si és que encara queda algun ingenu en aquest país en relació amb el tracte colonial que ens dispensa Madrid, podria haver pensat que amb el govern de Pedro Sánchez, els astres s’havien alineat a favor nostre. Agenda del retrobament, suport dels diputats d’ERC, PSC i Comuns catalans als seus pressupostos, taula de diàleg… i, sobretot, secretari general d’Infraestructures i ministra de Mobilitat. Res no podia sortir malament.
Però resulta que la concentració d’empresaris, autònoms i professionals convocada per la Cecot per protestar pels endarreriments a la B-40 de dimarts passat va coincidir amb la revelació més coneguda del segle. És a dir, amb les dades de l’etern incompliment dels compromisos de l’Estat en infraestructures, també ara que ho comanden catalans. I no pas per poc, sinó que el 2021 només se’n va complir una tercera part dels més de 2.000 milions promesos, mentre que a Madrid se’n gastaven un 84% més dels acordats. Un dèficit inversor que no tan sols és greu per les conseqüències de les obres no començades o no acabades, sinó per la no contractació de tots els treballadors i les empreses que se n’haurien beneficiat. És a dir, menys carreteres, però també menys feina i més atur.
Els nostres empresaris, autònoms i professionals, efectivament, es van reunir a la rotonda provisional de la B-40 a Can Trias per aguantar la pancarta en contra dels incompliments. Això sí, de manera disciplinada i sense molestar ningú, com ja era de preveure. I quina va ser la resposta de la ministra? Doncs, encara que costi de creure, va declarar que no entenia la protesta perquè ja havia anunciat que la B-40 s’acabaria l’octubre del 2023. I, encara, amb un menyspreu insultant, va qualificar de “manifestació petita”.
Francament, és difícil respondre a la ministra amb serenitat. Ella que ha estat alcaldessa aquí sap perfectament quin és el calendari d’endarreriments habituals i com és de difícil de creure que, ara sí, la B-40 s’acabarà l’octubre del 2023. Aquesta data me l’apunto a l’agenda, i ja sabem què en direm quan arribi. Per tant, si diu que no entén la desconfiança és que té més cara que esquena. Però, a més, hi ha aquesta arrogància del menysteniment. Què volia, que els empresaris tallessin l’autopista? Que a més de patir el maltractament ministerial es tiressin un tret al peu? Què els passa a aquests catalans de partit espanyolista, aquests “oncles Tom”, que quan arriben a Madrid –a vegades, des d’aquí i tot!– s’afegeixen amb entusiasme als interessos dels colonitzadors?
