El boxejador egarenc Martín Molina es va proclamar campió d’Europa amateur del pes mosca. Als 27 anys ha estat sis vegades campió d’Espanya i des de 2017 viu a Madrid, becat a la Residència Blume.
Després de la final el vam veure plorar i emocionar-se molt. I va dir que no s’ho creia. Ja ha assimilat l’èxit? Doncs no sé què dir-li. Tinc el cinturó davant meu aquí a la Residència Blume i em fa l’efecte que no és meu. Que és molt maco, però que és d’un altre. Encara no ho he assimilat del tot.
Aquest títol continental és un somni fet realitat? Quan vaig començar a boxejar el meu referent era Rocky. Jo volia ser campió del món professional. Però quan ja practiques aquest esport més seriosament, és quan ja vaig començar a imaginar-me en el punt més alt del podi en un campionat important. I em deia que això és el que volia ser.
Sap que ha fet història amb aquest títol, que cap terrassenc ho havia aconseguit i només ho havien fet quatre espanyols? Jo soc una persona normal i corrent. I pensar en això em posa nerviós, m’emociona. Estic com en un núvol. Però també m’agradaria destacar que aquest no és un èxit només de Martín Molina, sinó de tot l’equip espanyol. Hem guanyat cinc medalles, un fet que no s’havia donat mai en un Campionat d’Europa. Tots hem fet història per a la boxa espanyola, és un èxit col·lectiu.
Deia vostè després d’assolir el títol que això recompensa tots els cops rebuts i no precisament els del ring. Arribar fins aquí ha estat molt dur. La boxa és un esport molt sacrificat. No només pels cops que reps, sinó per altres factors que també demanen un sacrifici molt gran. I parlo, per exemple, de l’esforç que significa mantenir el pes o l’exigència mental de la nostra feina diària. No és fàcil arribar a un campionat molt preparat i que t’eliminin a la primera ronda o et quedis a un pas de la medalla. Quedar-te sempre a la porta, no creuar-la, et destrossa mentalment i físicament. Moltes vegades penses a deixar-ho tot, a no continuar endavant. Miri, a la boxa hi ha cinc jutges, i hi ha moltes amistats i preferències que influeixen. I la boxa espanyola no ha estat respectada.
Quan va acabar el combat final i el van proclamar guanyador, que és el primer en què va pensar? Tenia la ment en blanc. Jo ja sabia que era campió al final del segon assalt, per les puntuacions que ens arribaven dels jutges. Quan em van aixecar la mà no pensava en res, però després vaig reaccionar i vaig començar a plorar. Pensava que ho havia aconseguit, que després de tants esforços i tants anys de treball era campió d’Europa. I em van venir a la ment tots els entrenaments, tots els combats. I que tenia la recompensa.
Els Jocs Olímpics de París són el somni a complir? Vaig arribar a la Residència Blume de Madrid l’any 2017. I des d’aquell dia aquest és el meu objectiu. El motiu que m’ha fet aixecar després de cada caiguda.
Quins records té dels seus inicis a Terrassa? Vaig començar amb l’Aurelio Torres i el Diego Valero. Recordo el meu primer dia, entrar en aquell gimnàs i pensar que estava en una pel·lícula de Rocky. En aquella època també estava al gimnàs Musta, que ja era campió d’Espanya i era el meu referent. I recordo que en el meu primer entrenament, vam sortir a córrer i em vaig quedar sol darrere, de camí a les Fonts. I també a Terrassa vaig començar a boxejar com a dretà quan jo soc esquerrà. Això ho conservo encara.
Vostè sempre ha parlat del seu futur dins del camp amateur. No l’atrau fer el pas a professional? Des del mes de novembre passat és un tema que estem valorant. En el Mundial de Belgrad em va caure el món a sobre per què vaig anar molt preparat i em va eliminar un rus a la primera ronda. El meu cap em deia que necessitava un canvi. I és quan vaig començar a valorar el salt al camp professional buscant una altra motivació. Jo el que volia era passar a professional compaginant-ho amb amateur, que es pot fer. Al final el tema es va refredar, però està pendent. Penso que faré el salt, però centrant-me més en el camp amateur perquè aviat comencen els classificatoris pels Jocs Olímpics.
S’ha parlat molt als mitjans del capítol de l’himne espanyol que va sonar a la cerimónia de lliurament de medalles, que per una errada organitzativa va ser el de l’etapa franquista. Li ha molestat que s’hagi parlat d’això més que del seu títol? Clar que sí. Jo de política entenc poc, no és un tema que m’interessi massa. Vaig pujar al podi molt orgullós i va sonar l’himne equivocat. Vaig riure i vaig pensar que era una errada. Però quan he arribat a Espanya he vist que tothom em coneix més per l’himne que pel títol. He llegit comentaris en alguns mitjans de comunicació que no m’han agradat.
