Josep Ballbè i Urrit
Aquest verb tipifica un delicte comès per un funcionari de l’administració pública.
Consisteix a dictar alguna resolució injusta, arbitrària o no ajustada a criteris d’equitat social. Si el subjecte que en rep les conseqüències pot desempallegar-se’n, normalment tot implica obtenir una indemnització econòmica. Difícilment, però, arriba a veure la inhabilitació del culpable. Aquest ja té cura de cobrir-se les espatlles amb una altra figura jurídica que sol anar-hi associada: el “tràfic d’influències”. Una altra pràctica il·legal on es fa servir la prestància personal en àmbits de govern per a obtenir favors o tractes preferencials. D’exemples –a casa nostra– en tenim per a triar i remenar.
Arriben, fins i tot, a les esferes més altes de la prefectura de l’estat. Normalment, acaben en el no-res. Prou cura tenen els afectats d’activar tots els tentacles per tapar el seu mal procedir.
De temps immemorial, el nostre país s’ha destacat per temes de corrupció. “El diable ensenya a robar però no pas a amagar”. Encara hi ha algun altre adagi que retrata clarament aquest entrellat: “Del pa de mon compare, bon tros a mon fillol / on hi ha molts diners, hi ha poca vergonya / qui oli remena, els dits se n’unta / enlloc no hi ha un pam de net / pagant, Sant Pere canta i Sant Joan fa esclops”.
Obrar tèrbolament i tortuosa correspon al que en diem els comptes del Gran Capità. Una dita per aplicar el sistema del birliqui-birloqui. Parar la mà per a fer farcell també expressa la indústria dels tripijocs, nyaps, manca d’ètica i escrúpols.
Etimològicament, és un mot que prové del llatí “varus” (torçat). Caminant així, un separa els peus i s’aparta de la línia recta. En tasques agrícoles, fa un solc tort.
Fa uns dies, he conegut casualment un “pressing” ordit contra una empresa de la comarca. No en donaré detalls. La direcció va optar per querellar-se contra les males arts d’un personatge ignominiós: es creia per damunt del bé i del mal i volia fer-li la guitza.
Sortosament, la justícia ha actuat correctament, escapçant la prepotència “xulesca” i fastigosa de qui sabia que no actuava com calia.
De moment, s’ha sentenciat a favor del demandant, assignant costes i multa al perdedor. Un dia o altre, tard o d’hora, li caurà la cara de vergonya, quan els fets es publiquin. Va sent hora de tibar de la catifa. Potser això permetrà destapar algun altre “cas” penjat del mateix emissor, fa pocs anys. Com més clars, més amics! La veritat tan sols té un camí.
