Qui no hi hagi paladejat els “morros” o uns pops en salsa encara amb bombolles de calor allà, potser tindrà problemes per saber de què es parla aquí. Qui no hagi decorat el bigoti amb l’escuma quieta d’una cervesa de barril ben tirada, segurament es toparà amb dificultats. Ho intentarem resumir: La Perdiz, bar mític del carrer de Pompeu Fabra, a Sant Pere Nord, tanca les seves portes del tot.
José Merino (58 anys) i Cristóbal (60), el seu germà, és van fer càrrec del bar el dia 1 de febrer de 1991. Paqui Rueda, la dona del José, recorda la data perfectament. Encara eren nuvis. Ara tenen tres fills, ja grans. Abans, La Perdiz habia tingut mitja barra i finestra a l’exterior per servir “barrechas” ràpides, com s’estilava en els seixanta, havia estat vestuari dels futbolistes del Lumen, havia estat centre de reunió de veïns d’aquell Sant Pere Nord de carrers polsosos que no tenien un altre refugi associatiu.
Ha estat sempre més que un bar. Va ser quatre parets de recer veïnal. Fa una mica més de 31 anys, Juan, natural de Santaella (Córdoba), treballador de la filatura, va repartir part de la seva hisenda en quatre parts: una per al matrimoni i tres per als seus tres fills. “Ens va donar 40.000 pessetes per casar-nos”, recorda la Paqui. El Juan tenia La Perdiz entre cella i cella, perquè n’era veí i havia viscut allà moments rellevants de la seva vida. Allà havia celebrat les seves noces amb la Chari. Els Merino Perdigón es van quedar La Perdiz, i això que el Cristóbal, que ja tenia experiència darrere del taulell, “li havia fet la creu a l’hosteleria en marxar a la mili”. I no es penedeix d’haver esborrat la creu.
Allà han celebrat noces, comunions, batejos. Allà van servir centenars de plats per als gallecs que van escollir el bar per menjar i beure quan la seva festa se celebrava a la plaça del Primer de Maig. Allà es reunien entrenadors del San Pedro Lumen amb els seus pupils. Allà es va fundar la Peña San Pedro, allà s’ajuntaven àrbitres per deglutir i parlamentar, allà es deixaven caure els jugadors del Jolaseta quan visitaven Terrassa. “Aquí venien nens que ara són pares, pares que ara són avis i avis que ja no estan”, diu la Paqui. Els ulls se li humitegen. Això s’acaba. Per què? Entre tots la van matar, i sola es va morir la perdiu.
Factors
La crisi del maó va colpejar, però José i Cristóbal van poder esquivar-la estrenyent les dents, i molt. Però els anys passen. La pandèmia va suposar una fuetada, però ells van seguir endavant, també. Però els anys pesen, i la successió d’esdeveniments. “Aquesta decisió és la conseqüència d’un cúmul de factors, sobretot econòmics. Paguem el doble de llum que fa un temps, el gènere també ha pujat una barbaritat… Cada cop el marge de guany és menor”, explica José.
Els Merino Perdigón es van quedar el bar l’any 1991 / ALBERTO TALLÓN
La motxilla de l’aguant es carrega de pedres. Ja tenien pensat abaixar la persiana per sempre més al febrer del 2023, quan expirava el contracte de lloguer, però l’anunci de la imminent intervenció quirúrgica al José, per una fractura de tendons en una espatlla, ha precipitat la resolució. I el brot de les llàgrimes, i la processó de clients amb cara de comiat, i el rosari de nostàlgies. La Patricia va arribar fa unes hores. Ja venia aquí amb els seus pares. “Només volia fer-nos una abraçada“, diu Cristóbal. “La meva filla s’adormia aquí, entre dues cadires”, diu un altre client amb ulls d’aigua.
Quants “callos”, quants polps, quanta carn a la brasa. Tu has estat a La Perdiz. Com ho saps, amor? Per l’aroma que impregna la roba o pel somriure que esbosso? La Perdiz tancarà les seves portes aquest diumenge. Abans, dissabte, molts parroquians es reuniran allà davant de la tele per veure al Real Madrid en una altra final de la Champions League. La Perdiz té les ales blanques. És molt madridista, què hi farem. Ara és ja gairebé un record dels petits detalls en els quals se solaça la vida. Que s’apartin els llocs de plats enormes on, com diu el Rafa, un client assidu de La Perdiz, “et serveixen una escarola amb forma d’estrella” i et cobren una pasta; que s’apartin llocs de cambrer amb lliurea i ínfules de cuina nova. Com canta Rosendo en “El ganador”, resulta que “en la esquina de mi barrio encuentro uno mejor”. A Pompeu Fabra, entre el carrer de Roig Ventura i el del Doctor Calsina, per ser més exactes. La Perdiz ha estat abatuda. Visca La Perdiz.
