Salvador Cardús i Ros
Dimarts 31 de maig passarà a la història de la ciutat quan el món econòmic, empresaris, autònoms i professionals es concentrin a les obres aturades –aturadíssimes– de la B-40.
Hi denunciaran els reiterats incompliments dels compromisos per acabar 6,2 quilòmetres maleïts d’autovia. I dic maleïts perquè que quinze anys després de començar les obres d’una infraestructura estratègica torni a estar parada és una maledicció. Però atenció: és la maledicció de pertànyer a un Estat incompetent i sobretot intencionadament indolent amb les necessitats dels catalans. No en tinguem cap dubte: aquests 6,2 quilòmetres, a la rodalia de Madrid, s’haurien acabat en sis mesos.
Una plantada d’empresaris és un fet insòlit perquè estan més habituats a moure’s pels despatxos, a buscar complicitats amb els polítics locals i nacionals -jo, per nacional, entenc polítics catalans-, amb qui llavors fan un viatge a Madrid i s’adrecen als funcionaris de l’Estat. Una pràctica tradicional, si més no des de l’època del diputat Alfons Sala, i molt arrelada en la llarga nit franquista, encara que ara m’imagino que els porten mitges de niló de fabricació local com a obsequi per a les seves senyores. Ho dic perquè ningú no es pensi que fins ara els empresaris no s’havien adonat del retard de disset anys si és que s’acaba el 2024 com ara es preveu. Per cert, disset anys són exactament 6.205 dies, és a dir, hauran fet un quilòmetre per dia. S’ha pensat a portar la lentitud en la construcció de l’obra al llibre de rècords Guinness?
En qualsevol cas, si ara es concentren –m’imagino que ho faran civilitzadament, sense provocar cap tall de trànsit– és perquè es deuen haver cansat de perdre el temps anant a la capital de l’Estat. O potser perquè ja no tenen qui els hi acompanyi. O per preparar la vinguda a Terrassa del secretari general d’Infraestructures del ministeri espanyol, el català Xavier Flores, un expert que potser era dels qui, abans, els acompanyava a Madrid. És clar que ara la B-40 no té un problema de pressupost, sinó de l’aprovació d’una petita modificació que està encallada al Consell d’Estat. I ja ens podem imaginar quina pressa deu tenir el Consell d’Estat per una minúcia com aquesta, al costat de l’aprovació de les grans inversions que s’han de fer a la capital!
En el fons de tot l’afer, continua havent-hi un altre cas d’aquells que es poden exemplificar amb el proverbi xinès que diu que quan el savi assenyala la lluna, el sapastre es mira el dit. Perquè em sembla una obvietat que el problema de fons, el que assenyala el dit d’aquest endarreriment en l’execució d’una infraestructura –que, d’altra banda, és sistemàtic en les inversions de l’Estat a Catalunya– és el de la manca de poder per decidir, executar i pagar les infraestructures que afecten el nostre país. El que assenyala el dit és la voluntat explícita de l’Estat espanyol de posar traves al desenvolupament econòmic de Catalunya per afavorir el creixement de la seva capital. El que assenyala el dit és que mentre ens creguem això del “reencuentro” –una trobada per a la qual no hi ha camí per anar-hi–, perdrem el temps.
Ja m’imagino que els empresaris no portaran una pancarta a favor de la independència, sinó que enviaran la foto amb cara d’emprenyats al Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana. Però que no en tinguin cap dubte, el dit dels anys de retard assenyala la independència i no pas el nostre home –i la nostra ministra també catalana– a Madrid.
