Josep Ballbè i Urrit
No em considero un llop de mar, com diu el text de la famosa havanera.
Amb setanta anys a l’esquena, vull assaborir tot allò que m’omple de goig. Sense haver fumat mai, em sento gronxat, però, per les ones d’una societat buida i hipòcrita. Cada dia que passa, tinc més la impressió que anem enrere com els crancs, en massa temes. Un fet que em preocupa seriosament és la inacció i el desinterès de bona part dels nostres dirigents polítics. Sembla que ja els està bé el nivell mental de la població, summament estabornida. Amb mitjans informatius que ofereixen productes sovint repel·lents. Amb continguts escolars que liquiden l’assignatura de Filosofia de la formació bàsica i la posen –obligatòria– en el capítol educatiu en valors cívics i ètics. Quin desgavell.
Han servit de poc les queixes de la comunitat educativa. Volen encabir la filosofia en aquest nucli, com a alternativa a la religió. Això és tocar a morts, per part del PSOE. Ací se m’acut citar la figura del filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas. Sobretot per a refermar allò que critico. Tot es vol recolzar en la tesi de matar la teoria del coneixement. Es pretén substituir-ho per un poti-poti de ciències.
Anant al vessant periodístic, hi ha tan cabal de saturació informativa que molta gent es deixa entabanar o influenciar perillosament. No té criteri i els renten fàcilment el cervell. Com diu el mateix Habermas: “Els problemes no són pas la crisi de l’euro, la dels refugiats o la de la seguretat. Fins i tot en això no hi ha acord entre els 27 països de la UE. La crisi monetària els compromet força anys, tot i que de manera asimètrica”.
L’únic coneixement que clarament ha de poder orientar l’acció és el que s’allibera dels interessos humans i es basa en idees, adoptant una actitud teòrica. La comunicació ha de ser capaç d’influir decididament en la dimensió pràctica de la societat. Quan no és així perquè aquest concepte no es té clar, anem per molt mal camí.
La interacció social humana passa de basar-se en ritus sagrats a la potència del signe lingüístic. Amb la força racional de veritats sotmeses a crítica. Per això aquestes estructures han d’esdevenir més efectives en la reproducció cultural, en la relació personal i en la formació de la personalitat. Per tot plegat, quan escric, em sento obligat per la tenalla d’una gran responsabilitat envers els lectors.
