Pep Cortès, poeta
Escriu poesia de ben petit. El seu pare havia escrit alguns poemes, “més aviat rodolins” i tenia llibres de poesia. Va descobrir “Rimas y leyendas” de Bécquer, que el va impactar força. “No em puc anomenar poeta, sinó que soc una persona a qui agrada molt la poesia i que escriu versos”, admet.
A través d’un amic, va iniciar-se en la pintura i va fer algunes exposicions. Primer feia paisatges i algun retrat, que “són molt esclaus, perquè són molt exigents”, apunta. Després es va passar a l’abstracte, que considera una pintura “més lliure i més poètica, on deixes volar més la imaginació”.
Professionalment, era director administratiu d’una empresa d’assegurances i va procurar jubilar-se molt aviat per poder-se dedicar a la poesia i a la pintura, el que realment li agradava. Aleshores, però, es va adonar que “si vols fer una cosa una mica ben feta, no pots tocar tantes tecles” i es va abocar a la poesia.
Ha publicat diferents llibres i el mes de novembre veurà la llum el seu últim treball, “Pedra, paraula i ànima”, que acaba de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol. “Guanyar un premi és gratificant i et motiva moltíssim”, assegura. Afegeix que “escriure i compartir la poesia es converteix en una forma de vida i hi ha petites coses en els poemes que fan companyia als altres”.
Des de molt petit va jugar a hockey i destaca la importància d’un esport col·lectiu que “ajuda en moltes coses de la vida i obre portes”. També es va aficionar a pujar cims amb altra gent.
