Josep Ballbè i Urrit
Pensant un tema per a aquest espai, avui ho tinc molt clar. El passat 15 de maig va ser la diada de la Virgen del Camino.
No hi ha cap calendari que ho recordi, ja que és una festa mòbil, associada al cinquè diumenge de Pasqua. Aquesta advocació mariana està molt arrelada a la regió de Lleó i a la ciutat de Pamplona/Iruña (d’on n’és patrona). El principal santuari dedicat a la Mare de Déu, dessota aquesta advocació, el trobem al poble de Valverde de la Virgen, a deu quilòmetres de Lleó.
No és el primer cop que em plau parlar d’allò que ací coneixem com a Camí de Sant Jaume. De rutes, n’hi ha un estol. Tants que, fins i tot, sempre s’ha dit que “el camí” comença a la porta de casa de cadascú. Raó de més per a marcar-s’ho com a repte personal. A la península, potser les més conegudes són el Camí francès, el portuguès, el del sud-est, el de Fisterra, la Ruta del nord, l’anglès, el primitiu i el d’hivern a Galícia.
Són un conjunt de rutes de pelegrinatge, d’origen medieval i rerefons cristià, que desemboquen a la catedral de Santiago de Compostel·la, on tot indica que estan enterrades –de fa dotze segles– les despulles de l’apòstol. Tots aquests camins estan farcits d’elements i manifestacions de fervor, art, cultura i hospitalitat que evoquen les arrels cristianes europees.
M’emociona recordar vivències d’aquesta experiència, que vaig tenir la sort i el gaudi de fer fa sis anys. La recomano encaridament. És ací on sempre he referit que les motivacions que l’envolten són molt variades. Malgrat semblar estrany, potser la religiosa no n’és pas la principal. Et trobes pelegrins que han fet alguna promesa. D’altres, hi van per esnobisme, amb afany de senderisme o imbuïts per l’esperit de caminar. A mi, em va significar una gran neteja mental, un retrobament amb mi mateix i una autèntica “càrrega de piles”.
D’alguna manera, la filosofia nuclear d’un camí ve expressada a la lletra d’una cançó del grup de rock Sopa de Cabra, amb el mateix títol. Hi ha “camins que ara s’esvaeixen, que hem de fer sols, vora les estrelles… Mai no és massa tard per tornar a començar… No és senzill saber cap on has de marxar, prenent la direcció del cor”.
Després de la pandèmia, penso que és bon moment –per a tothom– de plantejar-se la fita. Segur que ningú no en sortirà gens penedit.
