L’actor terrassenc Pere Arquillué estrena aquest dimecres al Romea l’obra de Xavier Albertí “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, un monòleg a set veus sobre un poble petit, els seus habitants i els seus secrets. El desembre va passar pel Temporada Alta i ara arriba a Barcelona. El text de Josep Maria Miró va rebre fa dos anys el Premi Born.
Un actor i un focus. Aquests són els dos únics elements que necessita el director Xavier Albertí per dur a l’escenari la premiada obra de Josep Maria Miró “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. L’actor és de Terrassa i es diu Pere Arquillué. Després de la gran rebuda que va tenir l’espectacle al Temporada Alta de Girona, aquest dimecres s’estrena a Barcelona, al Teatre Romea, aquest monòleg que explica la història d’un petit poblet que podria ser qualsevol poblet, els seus habitants i els seus secrets. S’hi estarà tres setmanes. Improrrogable.
La veu d’Arquillué transporta els espectadors a un escenari que no existeix. Un cos, el d’un jove de 17 anys, apareix mort, vestit únicament amb un banyador vermell i unes vambes d’esport al mig d’un camp de farratge. La troballa del cadàver inicia aquest monòleg a set veus (cinc d’elles principals). S’endinsa el públic, amb l’única crossa de la veu, de les veus, en un bellíssim paisatge rural d’un poble on mai no passa res. Coneixerà els seus habitants i els secrets que amaguen.
En la seva setena col·laboració amb Xavier Albertí, amb qui té una complicitat molt forta, Pere Arquillué es buida a l’escenari. “Si ell no hagués estat al darrere no m’hi hauria ficat. És una peça per cinc veus on es parla de moltíssimes coses. És una meravella. Quan me la vaig llegir em va trasbalsar molt. És una peça molt crua, molt dura. De seguida vaig dir que sí”, explica Arquillué a Diari de Terrassa. “L’obra parla de l’expiació, de la possibilitat de redimir-se del pecat i de la culpa, en una comunicat rural. Parla també del dolor que pot arribar a causar el desig malentès, el desig reprimit. I ens explica com podem gestionar aquest desig per portar-lo a favor d’una societat i no amagar-lo”, comenta.
Al Temporada Alta es va rebre extraordinàriament bé i l’actor terrassenc confia que al Romeu funcioni igual de bé. “No és un producte amable. La gent ha de saber què ve a veure. Jo tinc la sort de poder fer peces de teatre molt diferents, des de comèdies fins a tota mena de coses. Els que em coneixen ja saben que de vegades faig productes d’aquests que obliguen a treballar una mica més a l’espectador. Però si entres a la història és fascinant. Fas un viatge molt important. El text té un treball de llenguatge importantíssim. S’adiu molt als temps que vivim i al país on estem”.
Ni una cadira
I és que, de fet, Arquillué actua tot sol a l’escenari, amb el sol ajut d’un focus. “Li vaig proposar al Xavier que almenys em posés una cadira i em va contestar que si volia una cadira m’hauria de buscar un altre director”, bromeja. Fa 11 anys, Arquillué va dur a terme el seu primer monòleg, el “Primer amor” de Samuel Beckett, sota la direcció de Miquel Górriz i Àlex Ollé. “Aquell tenia un punt més d’humor. Aquest és més cru. Però tampoc no vull que la gent s’espanti. S’entén perfectament i és molt interessant. No deixa de ser un regal per a l’actor, entès com a cos i veu. No hi ha res de res”. I afegeix: “Recordo que a Girona, una noia em va dir que m’havia vist amb pits i maquillat. I jo no m’havia mogut pas de l’escenari. Després em vaig adonar que bàsicament era suggestió. El text és tan potent que t’atrapa. Intentem buscar les ànimes d’aquests personatges. Tampoc imposto la veu. Intento trobar la respiració del personatge. I és així que l’espectador trobarà la seva pròpia Júlia, el Ricard, l’Eliseu…” Després de quatre mesos d’assajos, arriba l’estrena.
Arquillué començarà a assajar d’aquí a 15 dies “El paradís perdut”, de John Milton. És un espectacle pel Grec que farà amb Andrés Lima. Està centrat més que mai en el teatre.
