Ander Zurimendi
La ciutat de les xemeneies era pobra i irrespirable, però ens genera fascinació. En quina època de la història hi viuries, si poguessis triar?
Una premissa senzilla, amb què Woody Allen basava el seu film “Midnight in Paris”. L’actor Owen Wilson viatjava als ambients literaris d’entreguerres de Gertrud Steiner, Salvador Dalí, Federico García Lorca i Ernest Hemingway… Als bojos anys vint. I fins i tot a l’impressionisme d’abans de segle.
Qui no es va sentir interpel·lat, veient el film? Confesso la meva època: jo voldria tornar a la ciutat industrial de les xemeneies. De vegades, penso que m’emociona tot allò que sona al món d’ahir, tot el que vinculem amb el blanc i negre, amb el segle XX de les ideologies. Tot temps passat fou millor. O no?
I és que en un món cada cop més homogeni, amb ciutats clonades, intercanviables les unes per les altres, en temps d’incertesa líquida… sembla que busqui un temps que em doni identitat. Per això, faig salts d’alegria i nervis quan visito antics vapors, colònies tèxtils, ateneus i casinos… I fins i tot sovint m’he pillat a mi mateix romantitzant l’habitatge de barraques tan característic del segle XX, arreu de les migracions a Barcelona (i a tantes altres zones metropolitanes). Pel seu sentiment comunitari, tot i la pobresa; pel suport mutu, tot i que ben poca cosa tinguessin per compartir. I quan veia imatges, alguna cosa dins meu s’impactava i em fascinava. Fins i tot vaig criticar que enderroquessin barraques (i xibius) del litoral barceloní, en les obres de remodelació dels Jocs Olímpics del 92!
Tanmateix, aquesta setmana he visitat l’exposició del fotògraf Esteve Lucerón (a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona), qui retrata el barri barraquista de la Perona dels anys vuitanta. I no només mostrava l’exterior de les cases d’autoconstrucció (a Nou Barris). També els interiors. Parets desconxades, un perol de cuina damunt d’una bombona de butà com de càmping, matalassos a la cuina, una desparterada calefacció econòmica al centre de l’habitació (més pròpia del segle XIX i principis del XX, que no a la Barcelona de l’any 1980)… Què hi ha, per romantitzar, en la pobresa?
També em passa amb la ciutat de les xemeneies. Avui passegem entre el nostre patrimoni industrial i modernista i al·lucinem. “Com seria l’època de la seva esplendor!”, cridem en un sospir. Doncs fa poc vaig veure una imatge de Terrassa amb les xemeneies en marxa, encara als anys cinquanta. I el fum que treuen sí que és al·lucinant! Una població que vivia ofegada pel fum (ara es riurien de les nostres crítiques a la fumerada dels cotxes al carrer d’Arquimedes). Quina insalubritat! Amb raó la burgesia estiuejava a les torres modernistes arreu del Vallès, per prendre aire fresc i fer-se aigües termals a Caldes de Montbui!
La meva àvia de Bilbao m’ho deia, sobre la transformació del Bilbao industrial gris en la ciutat moderna que és ara. “Abans era més genuí, sí… però quan estenia la roba al balcó, s’embrutava de cendra”.
Crítica i autocrítica: no soc pas l’únic culpable de romantitzar el passat, sense entendre el context. En part, la Fira Modernista n’és un exemple. Val a dir que inclou activitats com la recreació de la manifestació de dones, la teatralització al Vapor Aymerich i el Vapor Ros… Però, tanmateix, trobo que el relat obrerista és molt menor al que li correspondria, per entendre correctament aquella època. El modernisme no s’entén sense saber qui posava les mans per construir-lo. M’encanta la Fira Modernista i sempre em vesteixo, des que vaig arribar a Terrassa, en un intent d’obrer amb una camisola, mocador, txapela i espardenyes. Ja m’agrada, la fira. Però té molt potencial per generar altres relats. Per transmetre a les noves generacions el coneixement del que era Terrassa fa un segle, de forma global i no romantitzada.
I així també entendrem que les condicions materials de vida a les nostres ciutats han millorat profundament. I que, probablement, no serem la primera generació que visqui pitjor que els seus pares. Quan es fan categoritzacions, hi ha el risc d’errar. No dic que no sigui el cas d’alguns joves. Però sembla raonable pensar que, malgrat que cobri menys que el que cobrava el meu pare a la meva edat, en línies generals visc millor. I si no, demaneu-los amb quants anys van anar de vacances en família (i on) per primera vegada, o si els compraven roba, els diumenges els portaven a dinar a fora o tenien cotxe quasi en edat universitària.
Tampoc avui vivim a l’arcàdia. Però cal entendre la història d’una manera holística. Perquè si no, pecarem de romantitzar el passat.
