Manel Sarrau exerceix d’egarenc amb ulls de comunicador. Diu que a “la selva” informativa de les xarxes socials, el públic demana que els periodistes posin ordre i fiabilitat a la informació.
Diria que Terrassa té un ecosistema informatiu propi? Sí, perquè té ràdio, televisió, diari i digitals, mitjans públics i privats. D’altra banda, a Terrassa el que funciona realment com un ecosistema és el centre i els barris que l’envolten. Personalment, distingeixo molt aquest centre, que funciona com a una unitat en si mateixa, del conjunt dels barris que, a parer meu, continuen molt distanciats, tot i que amb entitats de gran vitalitat. Sovint els mitjans tendim a informar per al que creiem el nostre públic, i una part important de la població queda despenjada. És molt important que els mitjans escoltem aquesta realitat i la sentim com a pròpia.
I els joves? Tenen interessos propis i una nova forma de consumir informació. És cert. Però estic convençut que la gent continuarà demandant que algú els endreci la informació. Les xarxes són la selva i el públic demana que algú hi posi ordre. És per això que la professió periodística és més necessària que mai. Perquè enmig del caos, el periodisme estructura la informació i dona fiabilitat.
Són compatibles les presses del digital i la qualitat de la informació? Doncs és un equilibri difícil. Les presses del digital no sempre et deixen fer les coses amb repòs, aportant reflexió. I als mitjans, el xiclet de les plantilles està totalment estirat i sovint tens la sensació que has corregut per tirar un tuit, i no has pogut treballar bé els continguts. Si volem abastar una franja àmplia de públic, que hauria de ser l’objectiu de qualsevol mitjà, hem de fer-nos la pregunta de què interessa a la gent.
No perdem la perspectiva que escrivim per a l’audiència, o el periodisme fracassarà
Després de la pandèmia, aquests interessos han canviat. Informativament parlant, fins ara els mitjans hem viscut tots de la política, bàsicament del Procés, i d’una pandèmia que ens ha ocupat de ple. Bàsicament, aquests han estat els dos temes els darrers anys. Ara tornem al punt de partida i hem de donar noves respostes. Jo no tinc cap dubte que hem de restar espai a la política, i fer-ho activament, perquè la política acaba envaint els espais informatius. De fet, la realitat és que quan incorporem continguts propis, reportatges, acaben sent els temes més seguits. Definitivament, hem de tornar a organitzar la informació amb temes més diversos. És el que demana la gent.
Les municipals són el 2023 i als pobles i ciutats estem ja en precampanya. Es pot mantenir la complicitat amb els polítics, sense comprometre l’objectivitat i la credibilitat? No és fàcil i en l’àmbit local és encara més complicat per què cada dia te’ls trobes pel carrer, són veïns. El polític ha d’entendre que el periodista necessita posar distància. És important també per l’audiència, que ha de saber que la informació és objectiva i fiable. No podem perdre mai la perspectiva que escrivim per a l’audiència, si no, el periodisme fracassa.
Vaig començar a treballar a Terrassa el 1976. Sentíem que teníem el diari a les nostres mans
Fer notícies costa diners. L’audiència ja paga pels continguts audiovisuals. Creu que ho farà per la informació? Què faria la gent si el senyor Google digues que cobra un cèntim per cada recerca? Hi hauria gent que es donaria de baixa d’Internet. N’estic segur. Ens hem acostumat a consumir gratuïtament. En aquest escenari, cal ser un mitjà de referència, produir continguts que interessin i tenir un públic fidel. La gent paga Netflix, Spotify i Movistar per veure el futbol… Així i tot, jo continuo pensant, que la gent, les empreses, les entitats s’han de vendre a través de la publicitat i que aquesta hi serà. A la tele, a la premsa, als digitals continuarà sent-hi. Especialment als mitjans locals.
Des de la talaia de redactor en cap dels informatius de TV3, com veu el nou Diari de Terrassa? M’ha agradat el canvi. El disseny és molt atrevit, molt xulo, però tinc un però.
Quin? Haig de dir que algunes informacions ocupen només un sumari i em quedo amb ganes de saber més. Segurament són coses del disseny. Si soc sincer, sempre he estat subscriptor i no sempre m’he sentit còmode amb la línia editorial. D’altra banda, em va semblar en el seu moment que el català trigava molt a incorporar-se al diari. Ara, he de dir que celebro aquesta nova etapa.
Què recorda dels seus primers anys com a periodista a Terrassa? Era molt jove i em volia menjar el món. Vaig començar a treballar al Diari el 1976 i en aquell moment de la Transició, Terrassa era una ciutat per construir, un diari per construir. Amb redactors veterans i amb una generació nova de periodistes que sentíem que teníem el diari a les nostres mans. Tinc un molt bon record.
