Josep Ballbè i Urrit
Queda lluny, en el temps, la meva època estudiant periodisme a la UAB, durant cinc cursos.
L’any vinent, farà mig segle que l’endegava. La il·lusió per encabir-me al món de la comunicació era més que desbordant. Ningú, però, no em garantia assolir-ho. En prejubilar-me de la meva etapa laboral (al sector de les caixes d’estalvi, l’any 2009), m’ho vaig ficar entre cella i cella. Encara que fos en la modalitat d’un voluntariat pur, com així ha estat finalment. D’una manera o altra, tanmateix, he de dir que n’estic molt content i m’ho passo pipa.
Mai no hauria previst un sotragueig tan espectacular en aquest àmbit. L’esclat de les noves tecnologies i la digitalització han revolucionat –i de quina manera– el sector. Fins al punt que penso obertament que la responsabilitat dels qui ens movem en el ram exigeix més esforç. Ara, però, ja no es parla tant del verb “compaginar” com de “dissenyar”, ajudant a generar opinió. El producte final ha d’esperonar i sotraguejar el possible consumidor final del producte (els lectors). Més encara perquè cada cop s’ha tornat més gandul i còmode. Tothom vol veure-ho tot molt de pressa. Sense molestar-se gaire. Una imatge val més que mil paraules. Malgrat tot, se li ha de donar/servir un producte de qualitat. Dens i amb fondària. Variat i ben documentat.
Aquests dies, justament, es compleix un any des que els nous propietaris del diari local van encetar un nou projecte. Farcit d’entusiasme i terrassenquisme. Hem de valorar el seu coratge. També, però, ens n’hem de felicitar nosaltres. Tots plegats hem de fer ciutat. Hem de posar el seu nom al món. Tenim un “producte” de molta qualitat i l’hem de saber vendre i exportar: pel record del tèxtil, les xemeneies i el MNACTEC. Pel jazz i l’hoquei sobre herba. Pel glamur i l’encís del conjunt de les esglésies romàniques i visigòtiques de Sant Pere (proper patrimoni de la humanitat). Per l’estima i promoció de la música coral i la dansa. Per la potencialitat universitària que s’hi respira. Pel suport al món del cinema. Per la nostra oferta modernista. Per la bellesa natural dels nostres parcs. En definitiva, per tants i tants altres “valors”.
Per això, goso dir que el nou disseny compromet i obliga al fet que cada egarenc se senti una mica periodista de la vila. No ens deixem perdre la vàlua i l’immens tresor del nostre patrimoni. Ajudem la direcció del nou Diari de Terrassa en aquest sentit.
