Ramon Bosch
En la seva intervenció a l’acte de celebració del primer aniversari del nou Diari de Terrassa, el seu editor va dir que una de les funcions de la premsa local, i més concretament d’aquest diari, és “ser part de la conversa”.
És a dir, tenir i ajudar a formar opinió en el debat ciutadà. Hi estic completament d’acord i hi afegiria: aportar els elements necessaris perquè aquest debat es produeixi amb un cert coneixement de causa i, per tant, que les evidències i els fets tendeixin a substituir els prejudicis i la propaganda, vingui aquesta última d’on vingui. Vull dir que la propaganda institucional que s’intenta fer passar com a notícia provoca una certa urticària periodística que no es produeix en el mateix grau quan aquesta propaganda prové d’associacions i plataformes, la bonhomia de les quals de vegades es queda a deure.
Ha reeixit el Diari durant aquest any en aquesta funció? Jo diria que sí. Sobretot en els temes importants, s’ha fet un esforç per oferir al ciutadà tota la informació necessària per poder formar la seva pròpia opinió. I això en els temps d’austeritat que viu la premsa, i sobretot la premsa local, no és poca cosa, perquè demana als redactors un esforç de documentació i, per tant, de dedicació en hores de feina que no sempre és fàcil de disposar. I s’ha fet i s’està fent en benefici de tots aquells que ens estimem la ciutat i ens agrada tenir un coneixement cert del que hi està passant o del que hi podria passar.
A la vegada, el Diari ha volgut apostar per un terrassenquisme que defugi el patriotisme de campanar –encara que de vegades és una missió difícil– i treballi per fer xarxa i fer conèixer aquells que estimen i treballen per la ciutat –els premis atorgats dijous en són un bon exemple– i aquells llocs que formen part, o n’haurien de formar, del paisatge sentimental dels terrassencs, sense caure, i a vegades la frontera és difusa, en la carrincloneria.
Com que és més fàcil posar reptes als altres que no pas a un mateix, m’atreveixo a situar un d’aquests reptes en la versió digital del Diari. Té sentit que aquesta darrera sigui la translació del diari de paper o pot tenir un altre format ajustat a altres funcions? No es podria aprofitar d’alguna manera la bidireccionalitat que permet el món digital i no el paper perquè el Diari esdevingués, encara més, l’àgora de què va parlar Vicenç Villatoro l’any passat quan es va presentar el nou Diari? Tinc la impressió que entre el diari convencional i les piulades de Twitter hi ha d’haver un latifundi que encara està molt per explorar.
En tot cas, l’enhorabona per la feina ingent que s’ha fet i coratge per continuar-la fent. De talent i voluntat no en falten!
