Ander Zurimendi, periodista
Dimecres van convocar una vaga de pagaments a la Renfe. Jo ja tinc l’abonament mensual per anar a Sabadell cada dia, però molt a gust m’hauria sumat al #NoVullPagar
Saltar-se el torn és ben poca cosa, en comparació amb el que les masses podrien fer un dia. No m’atreveixo a deixar-ho per escrit, perquè és tan greu que em podrien aplicar la Llei Mordassa.
Boutades a banda, el servei que ofereix la xarxa de Rodalies és pèssim. No ho dic jo, ho pensa qualsevol usuari que agafi la Renfe cada dia. Quasi cada dia sentim per megafonia: “Els trens de l’R4 circulen fora del seu horari habitual”. Perdoneu, però seria més just que no hi hagués avisos de retards, que ja pressuposem cada dia. I que només avisessin justament pel contrari: “Normalitat al servei”. Allò sí que és un fet extraordinari.
Però espereu, que podem culpar els maquinistes. Així, cada cop que fan vaga (un dret laboral que tu i jo podem exercir quan ens doni la gana), la megafonia recorda insistentment les incidències derivades de la vaga. Per les pantalles he arribat a veure, fins i tot, el nom dels sindicats convocants. Assenyalar amb impunitat, per posar els usuaris en contra dels maquinistes.
“Bonus track”: des de Sant Jordi tenim nous retards, però és pel nostre bé. Renfe fa obres en una desena de punts de la xarxa ferroviària, motiu pel qual han eliminat freqüències. No vull fer demagògia: m’alegro que hi hagi una mínima inversió i millorin algunes estacions i connexions. Ara bé, tenim la motxilla tan carregada que no podem mirar amb perspectiva.
Tenim els nervis a flor de pell, perquè cada cop que plou, s’interromp el servei. Perquè cada cop que hi ha una onada de Covid, no es cobreix el personal de baixa i se suspenen serveis. Perquè cada estiu fan obres en algun punt i modifiquen horaris.
Però sabeu què és el que més ràbia em fa? Que el transport públic treu el pitjor de nosaltres. És un desastre haver de dir-ho, però és cert. Anem alienats. I d’ençà de la Covid, ha empitjorat. Anem malcarats. Nerviosos. Sempre tenim pressa, però no sabem on anem. O és que no us heu fixat que tothom prem el botó d’obertura de portes molt abans que el tren s’aturi, amb tocs repetits com si fos un tic nerviós? Per favor, si l’altre dia tot just passàvem per Ca n’Anglada i ja premien el botó!
I en arribar? Tot són presses per entrar al vagó, com si el tren hagués de marxar sense els passatgers. I és que, a diferència del metro de Barcelona, els trens de la Renfe s’aturen amb tranquil·litat a cada estació. Tanmateix, ens apropem a les portes per pujar al vagó, fent un embús que ni tan sols deixem baixar primer els que volen sortir-hi. El mateix embús que a les escales mecàniques, on algunes persones s’afanyen a fer servir el “carril” de l’esquerra per anar corrents cap a la sortida. Però no tenim pressa. No és possible que 30 persones tinguin tanta pressa alhora. Algú segur que sí, que ha de connectar amb un bus per arribar al seu barri. Què sé jo. Però no. No tot el tren necessita sortir corrents.
Tenim pressa, però no en sabem el motiu. Anem ràpids, però no sabem cap a on. Però intento comprendre per què actuem així, no pas culpar-nos. Potser els motius estan en una economia de plataforma que ens fomenta pràctiques individualistes. En l’afany productivista que no permet aturar la roda. En una quotidianitat segrestada per “smartphones”. En una Covid que sociològicament ens ha rematat.
Agafar la Renfe és un viatge enlloc.
