Josep Ballbè i Urrit
El partit de futbol d’aquest proppassat diumenge entre els equips Real Madrid i Atlético ha estat un nyap autèntic.
Som en un punt esbojarrat, en el que qualsevol semblança amb la realitat és pura ficció. No hi ha cap norma o protocol establert que defineixi el comportament adient en una tessitura semblant, fora del seny. Per boca de Diego Pablo Simeone, el seu “trainer”, els “colchoneros” es van negar a fer-l’hi l’anomenat “passadís” als “blancs”. Adduir un suposat “escarni” als seus “tifossi”, és tocar a morts. Una actitud d’orgull prepotent, de mal perdedor i de “fantasma”.
Allò que més aviat han perdut ha estat l’avinentesa de mostrar –a tot el món del futbol– un gest de “fair play”. De pas, haurien apujat –i molt– la grandesa de l’entitat. Alhora, val a dir que sempre caldria remarcar els valors ocults inherents a l’esport, sabent controlar les emocions. Àdhuc per damunt de qualsevol altre possible raonament. No és altra cosa que “excusa de mal pagador”. Ganes que la barra de pa pugi de cost. La millor forma de transmetre l’essència del famós “fair play”.
L’esport, en qualsevol de les seves modalitats, ha d’esdevenir símbol d’esforç, harmonia, equilibri, afany de superació, constància, treball en equip, companyonia i saber compartir. Tota la resta és palla.
Nelson Mandela deia que l’educació és l’arma més poderosa per a canviar el món. Educar és –primer de tot– formar l’esperit. Guanyar perquè sí no ens mena enlloc. Fins i tot, l’elegància de saber perdre, felicitant l’adversari, enalteix aquell que practica aquesta virtut.
Un entrenador com en “Cholo” es creu Déu. Vol filosofar bo i pensant que té el carisma d’algun altre compatriota geogràfic seu com ara en Jorge Valdano, Jorge Luis Borges o Mario Benedetti. El trobo un exaltat, des de la perspectiva on li recordo una reacció histriònica davant d’un micròfon, en una roda de premsa per oblidar: “Hay que echarle huevos”. Li etzibaria un munt d’epítets, com –per exemple– maleducat, groller, pixapins, caçacagalls o burxaorelles.
Han perdut una oportunitat històrica per a rescabalar-se de totes les grinyolades que val més no reiterar. “Fer ensenya a ben fer”. No tenir en compte aquest principi el converteix en un “mestretites”, que “es fa el ximple per tal de no anar a escola”. El perd la prepotència. “Té l’all del mestre Sallent: petit i dolent”.
