Salvador Cardús i Ros
Tres anys, tres, i el més calent és a l’aigüera. Sí, parlo del futur de l’aparcament del Portal de Sant Roc tancat el juliol del 2019, i sobre el qual encara no se sap què fer-ne.
En el millor dels casos, falten un parell d’anys per decidir què s’hi fa i qui ho paga –un altre paquet cap a la bota de Sant Ferriol dels incerts Next Generation, diuen–, i probablement tres anys més d’obres. Cinc anys que, a velocitat pública –permisos, informes, resistències veïnals, reajustaments pressupostaris…–, faran que ens n’anem als 10 anys mínim. Ens podem permetre tenir un equipament –de fet, un no-equipament– gairebé quinze anys aturat?
Aquesta lentitud de les administracions encara és més greu perquè, ni que no es calculi, té un cost econòmic –ja no dic social– enorme. I no tan sols pels increments dels pressupostos, sinó perquè la no-actuació, no fer res, també té un preu. Què va costar tancar el pàrquing? I què costa mantenir-lo tancat? Quin és el preu de no fer servir aquesta instal·lació en ple centre de la ciutat, o si es vol, quants diners s’hi estan perdent perquè no se n’hi estan guanyant? Quin serà el cost del deteriorament actual de la instal·lació a causa del seu abandonament quan es torni a obrir? Quant hauran costat tots els informes i projectes encarregats per prendre una decisió?
Més enllà dels possibles encerts o desencerts de les decisions que prenen els nostres governs –tots: l’espanyol, el català o el municipal–, el que més exaspera de l’administració pública és la lentitud amb què treballa. Fins i tot la millor decisió pot acabar generant frustració si no es pren quan seria desitjable, i pot acabar sent una mala decisió. En part, la lentitud es podria justificar pel fet de tenir una administració garantista, amb voluntat de fer les coses ben fetes, de manera transparent. Però no és el cas. El problema és doble: un excés de burocratització paralitzant, i uns polítics incapaços de liderar amb autoritat el país o la ciutat, fonamentalment, per la manca d’un projecte clar de futur. Estem mancats de polítics visionaris –per dir-ho d’alguna manera–, capaços de generar confiança en el poble. I les poques o moltes idees que tenen queden engolides en una teranyina de funcionaris que sembla que viuen d’embolicar la troca.
En alguna altra ocasió ja n’he parlat: seríem capaços de calcular quin és el retard mitjà de les obres públiques en relació amb les previsions inicials? Repeteixo l’exemple del cas prototípic: què ens ha costat –ens està costant– de més als ciutadans els endarreriments crònics en la construcció de la B-40? I no només pels inevitables increments de pressupost i per la repetició d’informes que han anat caducant mentre anaven canviant les normatives, sinó per la pèrdua de competitivitat pel fet de no tenir aquesta via, i pel cost del combustible, la pèrdua de temps i l’increment de la contaminació per haver de fer 25 quilòmetres en lloc de 6 per arribar al Baix Llobregat? La resposta és tan bèstia que no és estrany que ningú s’atreveixi a calcular-ho.
No sé què escriuran en el seu programa els futurs candidats a alcalde de Terrassa a les properes eleccions. Però si algú fos capaç de garantir l’acceleració en la presa de decisions i en els processos administratius, crec que s’emportaria el càrrec sense discussió.
