Costa, a vegades, situar-se veient la perspectiva des d’una alçada a la qual no estem acostumats. Parts de la que, tocant de peus a terra, tenim claríssim on estan ubicades, passen a ser sospitoses quan les hem de contemplar a uns metres d’alçada que superen les nostres possibilitats de discernir. No passa sempre, però passa.
Fotos: Arxiu Municipal i Rafael Aróztegui
L’art d’ubicar-se hauria d’estar molt ben considerat. Qui no coneix a més d’una persona que no s’orienta bé i que té grans dificultats per arribar a un punt determinat? O qui no s’identifica amb aquesta descripció? I sí, qui es troba retratat en aquesta definició de moltes persones?
En el cas de les imatges d’avui, tenim com a referència, al final, aquella parcel·la mastodòntica que és l’Escola Pia que, a més, en el seu interior, alberga un dels edificis més grans de la ciutat. Roman, inalterable, vist des de fora (per dins, en realitat, ha sofert canvis per adaptar-se als nous temps).
Canvien, això sí, tota la col·lecció d’habitatges que es poden veure, com si rodegessin l’escola. Són cases i blocs de pisos que, en molts dels casos, han variat de manera evident. La perspectiva de les coses, en moltes ocasions, pot dependre d’això, de la visió o del punt de vista del que s’ho mira. Altres, com és el cas de l’escola, mai canvien, o gairebé mai.
