Josep Ballbè i Urrit
El proppassat 27 d’abril, es va complir el mig segle des que Gabriel Ferrater ens va deixar voluntàriament.
Li faltaven uns 23 dies per arribar a la cinquantena. Ell, però, ja tenia anunciat –de feia temps–que diria adeu a la vida abans. “No volia fer olor de vell”. Durant aquest any, es concentren molts actes en memòria d’aquest gran lingüista, poeta, traductor i filòsof. Sobretot, a la capital del Baix Camp (on va néixer) i a Sant Cugat (on va residir els vuit darrers anys). Hem de referir-nos, alhora, al fet que el proper dia 20 farà 100 anys que va néixer.
Gran coneixedor de la literatura del país, feia palès un criteri assenyat, crític i melangiós. Allunyat de tot conformisme, analitzava l’experiència vital de l’home sota un perfil totalment antiromàntic i no gens complaent. A hores d’ara, crec que valdria la pena prendre’l com a referent en un entorn crispat interessadament per certs polítics. El suposat conflicte bilingüista jo no el veig per enlloc. Reclamar un 25% d’educació en castellà al principat, des d’àmbits carques i ultradretans, és tocar a morts. Qui no vulgui integrar-se mínimament als esquemes culturals del país ho té fàcil: escampar la boira i cardar el camp a altres punts del planeta. Així de clar!
El sistema literari català li deu moltíssim. Personalment, entenc que s’ha de valorar –en justa mesura– la seva contribució a revifar el català durant el període prou obscurantista de la postguerra. Malgrat tot, parlaria d’una certa anarquia poruga a l’hora d’escriure. Parlava del passat no ja des de la perspectiva d’experiència, sinó de “pou”. Vull pensar que bona part del fet s’explica pel trauma que l’esclat bèl·lic tingué lloc quan ell tan sols tenia 14 anys. Una conjuntura que el va marcar profundament. Fins al punt de poder explicar un bri la seva addicció a l’alcohol i l’ensotalament conceptual de l’autoritat paterna. Per a ell, la història no escenificava altra cosa que un escorxador on havia estat enviat per uns progenitors mancats de responsabilitat.
Conec alguns casos –durant els dos anys de pandèmia– en què el sistema sanitari nacional ha volgut amagar noms de persones malaltes, incapaces de suportar una pressió que els abduïa. Fins al punt d’optar, malaltissament, per “plegar de viure”.
Està clar que el concepte d’una immortalitat física lliure d’envelliment no deixa de ser una quimera. Raó de més per a llegir alguna obra de Ferrater que ens nodreixi anímicament i prenem impuls per avançar.
