Josep Ballbè i Urrit
Intento defugir sortir a cap foto. Dit altrament, fer coses per a ser vist. Potser, sense adonar-me’n, encara puc patinar algun cop.
Sempre m’he considerat un cul de mal seient, molt analític/crític. Em sento altament peculiar i –sense cap orgull– no vull caure en el tòpic de viure en la mediocritat de deixar passar els dies monòtonament…
En aquest sentit, em cou el “paperot” ploramiques i de persistent esgarip per part de bona part dels dirigents que tenim al principat. No puc entendre l’objectiu que els ha dut a “endollar-se” en la moma política. Vull pensar que, per damunt de tot, els hauria de moure un perfil de compromís social i d’obertura a tasques d’entrega a la gent. Sobretot, la més necessitada. Per contra, presumeixen de vestits ostentosos, rodes de premsa a tort i a dret i queixes constants contra els del “país veí”. Fa massa anys que dura la broma i arriben a avorrir.
Recórrer –un dia i un altre– a la tàctica de voler entabanar tothom amb missatges recurrents de confusionisme i queixa passa de taca d’oli. Predicar la cantarella de la manca de diàleg –i, a hores d’ara d’un “Watergate a la catalana”, amb el cas Pegasus–arriba a l’esperpent. Admetent les cabronades derivades, per exemple, a l’entorn del manit 1-O, els manca un punt d’honestedat, humilitat, rigor i seny… No té nom i són vergonyants i putrefactes els tripijocs d’un ens tan ombrívol com el tristament famós CNI. Tanmateix, poso en dubte la capacitat d’imaginació i reacció d’uns i altres quan estem ancorats en un punt on anem enrere com els crancs. L’economia catalana sempre s’havia distingit per la senyera de l’empenta, el seny i un bon cabal d’idees positives. D’uns anys ençà –tot i ser ben lícita la possibilitat de plantejar un nou estat–, la deriva secessionista ha difós i diluït tots els eixos capdavanters que fixaven pautes a la resta d’autonomies que configuren el país de la pell de brau.
S’ha demostrat a bastament que aquesta tàctica teatral és inviable i prou inútil. No funciona i ens fa perdre pistonada.
L’economia del territori ja no tiba pas com abans. La creació de “caus” o parades com l’ANC, l’AMI, el Diplocat, el Consell per la república i altres no ens ha servit de res. Són un cabal de fum. La conseqüència directa es projecta envers el gemec, la culpabilització de l’adversari i l’exigència de punts de trobada per avançar. No deu ser que tan sols els val la confrontació? Un altre gall ens cantaria. No m’hi cap ni un sol dubte.
