Joan Boldú
Vivim la tirania de l’estupidesa. Són temps, els actuals, en què tothom, també el polític, opina de tot en l’allau d’informació que vomiten les xarxes socials.
Som bombardejats permanentment per opinions incorrectes, falses, irracionals que fomenten la ignorància, la intolerància, l’odi, el ressentiment i impedeixen el coneixement. Les piulades, els mems, les notícies falses, les mentides es propaguen, proliferen a gran velocitat, toquen els afectes, els quals es desperten i activen en forma de sentiments, emocions i/o passions.
La recepció d’informació acríticament és un fet, res es sotmet a l’escrutini de la raó. Afirma el filòsof Byung-Chul Han (“Infocràcia”) que a la infodèmia -les xarxes socials- els arguments no hi tenen cabuda. La coherència que caracteritza el discurs argumentador és aliena a aquests mitjans digitals. Tampoc els debats, les tertúlies, les sessions parlamentàries no tenen com a eix discursiu els arguments, la lògica, la coherència, sinó la cridòria, l’insult, el “i tu més”. Veritablement, l’absència d’arguments és un greu problema social i polític. És difícil trobar un polític, un tertulià que presenti una idea sense atacar la de l’altre. Qualsevol assumpte és bo per a la bronca. Tanmateix, donar explicacions hauria de ser una de les tasques bàsiques dels polítics. Explicar als ciutadans quines solucions proposen per a cada problema, quins arguments hi ha al darrere de les seves decisions.
Davant d’aquest poder tirànic de l’opinió, es pot afirmar que totes les opinions són respectables? S’afirma, en general, que sí, que totes, en una democràcia, són dignes de ser respectades, si bé això no vol pas dir que totes siguin correctes, vàlides o veritables. Tanmateix, jo penso que no totes les opinions són respectables, ni molt menys. Les qui són respectables són les persones, però no les seves opinions incorrectes, falses, irracionals, no vàlides, inversemblants. Tolerants amb les persones, sí. Tolerants amb les falsedats, no. L’enciclopedista Voltaire expressà que ser tolerant amb els intolerants és convertir la tolerància en un vici. I el filòsof Emilio Lledó diu que li crida l’atenció que sempre es parla, i amb raó, de llibertat d’expressió. És obvi, afirma, que cal tenir-la, però que el que cal tenir principalment és llibertat de pensament. Què li importa a ell, afegeix, la llibertat d’expressió si no dic més que ximpleries?
Contra el poder tirànic de les opinions falses, incorrectes… és necessari posar davant seu la presència del bon govern del discurs de l’argumentació. Quan a més d’afirmar o negar alguna cosa, hom aporta raons a favor o en contra, parlem d’arguments o raonaments. Els arguments són essencials perquè es tracta d’informar-nos sobre quines opinions són millors que altres i perquè un cop s’ha arribat a unes conclusions cal explicar-les i defensar-les mitjançant raons i/o proves. I contra la informació falsa i la propaganda hostil és necessari el bon govern del pensament crític (Bell Hooks a “Ensenyar pensament crític”), és a dir, avaluar si la font és fiable, no creure en els rumors; observar els problemes des de diferents perspectives, no entelar la ment amb les emocions i les passions, tenir la ment oberta; exigir que les afirmacions o negacions es recolzin en bones raons i/o proves, inferir conclusions a partir d’aquestes bones raons; resoldre problemes, tenir el cap clar, ben fet, no ple de dades… Ja està Internet ple a vessar d’informació -dades-, però ella per si mateixa no és el mateix que coneixement, que consisteix a: (1) entendre què signifiquen les dades, (2) comprendre-les tot i prenent o reunint allò que elles tenen en comú i (3) explicar allò entès, allò comprès: explicar ve del llatí “ex” (treure fora, equivalent al prefix “des”) + “plicare” (plegar, fer plecs) i significa que quan algú explica alguna cosa l’està desenredant, desplegant, traient-ne els plecs perquè quedi visible, patent. El discurs argumentador i el pensament crític són eines eficaces contra la tirania de l’opinió falsa, irracional, incoherent…
