Salvador Cardús i Ros
La memòria que es faci del nostre passat marcarà les esperances de futur de les noves generacions. És un pensament que em va venir al cap arran de tenir l’honor de presentar a Sabadell el llibre de Blanca Cubells, “Oficis oblidats a través dels ulls de J. G. Argilaga”, publicat per Dstoria Edicions.
Efectivament, la memòria, que no és estrictament el record exacte del passat sinó una reconstrucció feta des del present, és la que permet imaginar un futur o un altre, i lluitar per aconseguir-lo. I el que puguin dir les generacions futures de nosaltres establirà els seus propis horitzons. Vet aquí per què és rellevant deixar prou bons records, per tal que un dia se’n faci una bona memòria.
Diré, per començar, que Josep Garcia Argilaga (1890-1984) va ser un terrassenc nascut a Reus, que de jove es va traslladar amb la seva família a Terrassa per raons de feina del pare. Tot i que va treballar a l’Ajuntament de Terrassa, es va dedicar amb cos i ànima a la fotografia. Va ser allò que ara en diem un fotoperiodista, treballant en diversos mitjans catalans cobrint l’actualitat del Vallès Occidental i particularment, la local. Però, més enllà d’aquesta tasca, Argilaga va ser un innovador que va dedicar els seus afanys a una molt complexa tècnica artística com era el bromoli, que permetia transformar les fotografies en veritables obres d’art, semblants a un dibuix o un gravat. El tòrcul, l’aparell que ell mateix va construir per aplicar aquesta tècnica, el tenim a Terrassa, al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica.
Doncs bé: els bromoli d’Argilaga, i les seves fotografies sobre oficis oblidats i d’escenes quotidianes de la primera meitat del segle XX, ens permeten fer una memòria del nostre passat recent a la qual cal parar atenció. Així, a les seves imatges ens mostren –vist amb els cànons actuals– una societat pobríssima, si no miserable i tot, però alhora una precarietat viscuda amb alegria, plenitud i dignitat. La mateixa dignitat que recordo haver vist a les fotografies que vam recollir per al col·leccionable sobre la immigració a Terrassa, “Els terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi”, que va publicar Diari de Terrassa el 2005. La mateixa felicitat que recordava Paco Candel de la seva infància a les barraques on vivia.
El drama del nostre país, de la nostra ciutat, és que la nostra Història ha estat feta més de trencaments que de continuïtats i, per tant, la nostra memòria és escassa i precària. La Guerra Civil, la dictadura, els grans moviments migratoris i la recent repressió política han imposat ruptures en què desapareixen els personatges i s’esborren les institucions que ens han fet com som. Jo mateix he de confessar que desconeixia del tot Josep Garcia Argilaga, com desconec tants altres terrassencs que, en circumstàncies normals, formarien part del nostre paisatge humà.
Però torno a la qüestió inicial. Quines imatges deixarem de nosaltres per tal que les generacions futures puguin imaginar el seu propi futur? Tindran la mateixa serenitat, alegria i dignitat que veiem en els bromoli d’Argilaga, o tot i viure en un món extremadament més confortable se’ns veurà ressentits?
