Joan Tamayo
Estem a la setmana de Sant Jordi, la gran festa literària, en què els carrers es vesteixen de primavera, cultura, llibres, roses i somriures.
Ens convertim per art de màgia en un “miratge” d’una societat i d’un poble “llegit”, “culte” i “ric espiritualment”. Tots i totes interpretem de meravella el “paper” de persona “lletra ferida” que llegeix molt. Volia parlar d’una disciplina creativa que està als antípodes de tot això. Malauradament, minoritària i poc llegida. La poesia. Aprofito, doncs, per fer un cant a favor d’aquesta meravellosa forma d’expressar sentiments i emocions.
La poesia és un tresor educatiu per descobrir. Conèixer, escriure i llegir versos potencia la creativitat, la sensibilitat, la imaginació, la memòria, la fluïdesa lectora i el ritme, i obre la mirada. Ens fa més humans. N’estic convençut.
Fer un cant a favor de la poesia, avui, en un món individualitzat al màxim, dominat per la imatge, i les pantalles que conformen aquest món pervers i mal utilitzat de les noves tecnologies, és també fer una crida desesperada perquè torni la comunicació parlada i presencial entre les persones, que és l’única que ens assegura una “humanització” tan necessària. I la base de la comunicació parlada és: la paraula i el seu poder.
Les paraules poden crear, recrear, modificar o fins i tot destruir una realitat, d’aquí la seva força. Paraula escrita, parlada, llegida, cantada, revelada… En totes les seves formes, és el resultat d’un desig de comunicació de vivències pròpies o d’altri, inherent a la condició humana. “Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles”, ens deia la meravellosa Montserrat Roig.
I la poesia és una variant, molt potent d’aquest poder de la paraula. Encara que hi hagi poetes “il·lustres” com el nostre Joan Brossa, un dels representants de l’anomenada “poesia visual”. En Brossa anava molt més enllà, encara, i deia, per exemple, que: “I tanmateix hi ha persones que han fet de la seva vida un acte poètic. Algú que no recordo va dir ‘la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu’. El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia.”
I és que la poesia no ha de ser, necessàriament, un conjunt de versos ben organitzats i mesurats, sinó també una actitud ferma davant un fet concret, un acte valent, sensible, un acte d’amor. O moltes altres que arriben a tenir una força tal, molt superior a la que pot arribar un conjunt de paraules ben escrites.
Sigui com sigui, aquesta és una de les causes que m’ha empès a treballar en un projecte creatiu (que presentaré els propers mesos) en el qual, amb tota la humilitat del món, i a través del llenguatge poètic, m’he decidit a escriure un llibre per tal de fer arribar a la ciutadania la necessitat de crear un nou relat social, basat en els valors i els drets humans. L’únic camí que ens pot donar una mica d’esperança per intentar construir un món o una societat alternativa al col·lapse humà que vivim.
Per sort, en la història de la literatura, i d’una forma intemporal, trobem molts poetes que han utilitzat la seva poesia per sensibilitzar i provocar les consciències humanes. La llista seria interminable i no m’hi cabria. Però a tall d’exemple en cito dos, que amb la lectura dels seus versos ens sacsegen internament. Un amb llengua castellana, que és García Lorca, i l’altre amb llengua catalana, Salvat Papasseit. Evidentment, no em vull comparar amb aquests monstres de la paraula, ja que estic anys llum d’ells, però com a activista, he tingut la necessitat de fer-ho i vosaltres decidireu si he aconseguit l’objectiu. Em quedo amb l’expressió del poeta Gabriel Celaya: “La poesía es una arma cargada de futuro”.
Aquest llibre de poemes, “La Revolta Poètica dels Drets Humans”, el dedico a una dona refugiada, de les que no han tingut la sort de néixer a Europa i que per tant són considerades com a refugiades de segona o tercera.
