Josep Ballbè i Urrit
En Jan Laporta, president a Can Barça, va de “divo”. Sempre perdonant-nos la vida. Volent fer-nos beure a galet.
Deu pensar que la “culerada” es llepa el dit. Després de la patinada al Nou Camp, cal que tingui en compte que el temps no ho dilueix pas tot. Els errors s’han de pagar. I les cantades esperpèntiques obliguen a fer rodar caps. Fins i tot, no arribant a descartar el seu.
Prenent per senyera el penó de l’escola de Cruyff, va arribar a presidir el Barça. Li recordo la dita del que “segones parts mai no foren bones”. Se’n va sortir prou bé en una primera etapa com a màxim responsable del club. Per a vendre’ns fum, però, val més que calli. No té clar que aquest cop ha d’enrogir i empassar-se gripaus. El “number one” a l’hora de cercar responsables del desastre és ell.
Espolsar-se les puces del damunt seu, llençar pilotes fora i bastir un discurs victimista l’han deixat ben retratat. Quina fantasmada! Amb el greuge afegit que –un cop dit– va i es queda tan ample. Si diu que sent vergonya, jo li pregunto: “De qui”? D’ell mateix? Tot seguit, etziba que obrirà una investigació (sense concretar noms). Perjurar que se sent responsable i no culpable és esperpèntic. On vol anar a parar?
En futbol, gairebé tot ja s’ha inventat. Pel que fa a relacions humanes, tanmateix, no esdevé fàcil assumir les grinyolades, posar el cap cot i prendre decisions dràstiques, exemplars i urgents. Qualsevol altra drecera amaga teatralitat, empipament i hipocresia barata. No ho puc veure de cap altra manera, mal que li pesi.
L’esport duu implícit un estol de valors. De fa molt temps, s’ha perdut de vista. “De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena”. Predicant un ADN-Barça i un estil de joc determinat, sigui conseqüent del tot. Senyor Laporta, no es quedi, tan sols, en un suposat encabritament sense adoptar ni una sola mesura disciplinària immediata i exemplar. La resta són trons. Rentar-se les mans com Ponç Pilat, a qui recordàvem aquesta Setmana Santa. O no?
Agermanar-se amb ACNUR –prenent el relleu d’Unicef– està rebé… Sempre que enterrem la parafernàlia i les fotos de cara a la galeria. Encara que no guanyem la lliga, mai no podem perdre de vista la fita del seny català. Demostrem coherència personal i estima per allò que val molt més que un imperi. Àdhuc quan ens toca saber perdre.