Ramon Bosch
Dimecres passat es va presentar a l’Ateneu Terrassenc el llibre que ha fet Jaume Valls sobre Manuel Royes.
Era un llibre necessari i serà un llibre imprescindible per entendre per què, com va dir encertadament Xavier Marcet en la presentació, Royes ha estat la figura política més important de la Terrassa del segle XX. Jaume Valls ha tingut l’encert de prendre distància sobre la persona i el personatge i deixar que els fets parlin per si sols i l’acumulació d’evidències és tan abassegadora que hom no pot més que estar d’acord amb l’afirmació de Xavier Marcet.
Però el que caracteritza l’etapa de Royes com a alcalde no són només els fets, sinó una manera de fer i, sobretot, de fer política basada en el diàleg i la complicitat amb tots els agents polítics, econòmics i socials de la ciutat. Una manera de fer que permetia, com es va recordar també durant la presentació, que després d’enfrontaments sonats en el ple amb alguns membres de l’oposició poguessin anar a sopar junts perquè no s’havien perdut ni el respecte ni l’afecte. I això podia ser així perquè Royes durant aquell mes havia trucat quatre o cinc vegades a aquell membre de l’oposició i s’havien construït uns ponts de diàleg que una atzagaiada en un ple no podia destruir. I el mateix que feia amb un membre de l’oposició ho feia amb el president de la Cecot, amb el director general de la Caixa de Terrassa o amb el president d’un club esportiu o cultural. I això fa entendre per què quan necessitava tenir tota la societat civil al seu costat per als grans projectes de ciutat hi fos tothom. I hi era tothom perquè hi havia un amor a la ciutat, naturalment, però també “perquè al Manel no li puc dir que no”. Això explica que quan el desori del PSUC va fer impossible la governabilitat conjunta ell pogués girar-se cap a Jaume Canyameres i Joan Sales i demanar-los ajuda per acabar el mandat.
Una vegada, de broma, Manuel Royes em va dir que, més que com a alcalde, ell hauria de ser recordat com a pontífex màxim perquè era l’alcalde que havia construït més ponts sobre les rieres de la ciutat. Tot i ser veritat que no hi ha cap alcalde que hi hagi construït més ponts físics, van ser tant o més importants els ponts de diàleg i de complicitat que va saber construir i als quals, puc donar fe, va dedicar moltes hores i moltes energies. És molt difícil, per no dir impossible, governar bé una ciutat sense aquests ponts de diàleg. Per això els fets de Ca n’Anglada suposen el final de l’era Royes, perquè arran d’aquells fets s’adona que aquells ponts s’han enfonsat, que el batec del pols de la ciutat, o d’una determinada ciutat, ja no passa pel seu despatx del Raval.
Per això, jo que vaig créixer aprenent aquesta manera de fer i d’estar en política, em resulta incomprensible que l’actual alcalde no assistís a la presentació d’aquest llibre perquè hi ha llocs i moments en què un alcalde hi ha de ser. No sé, ni m’interessen, les raons per les quals Jordi Ballart no hi va anar, el que sí que sé és que l’alcalde Royes, a un acte així, hi hauria anat.
