Salvador Cardús i Ros
La darrera Setmana Santa, amb el relaxament de les restriccions per la pandèmia, ha facilitat que tornessin a sortir al carrer tot d’expressions vinculades a la religiositat catòlica.
El Via Crucis pel centre de la ciutat o la processó dita de l’Encuentro, entre d’altres, ens transporten a uns temps en què l’expressió de la fe en públic encaixava perfectament amb un context polític franquista de religió oficial catòlica que excloïa –i perseguia– la resta de confessions. Era un món monolític –si més no d’aparença–, on s’imposava autoritàriament un partit, una fe i una ideologia oficials.
Tanmateix, reconec que les imatges que n’he tornat a veure m’incomoden profundament. Tot i que d’estètica molt diferent, tant el Via Crucis al voltant de la Catedral com la processó de les Arenes ocupen l’espai públic amb les manifestacions d’una fe catòlica barroca, anacròniques, preconciliars i amb una imatgeria extemporània difícil d’integrar en els valors culturals que, malgrat la gran diversitat, hem convingut de compartir.
No estic discutint la legitimitat d’ocupar l’espai públic amb aquestes expressions de cultura religiosa, tal com també la tenen la resta de propostes culturals, des del Carnestoltes a les cercaviles de Festa Major, és clar. En una societat plural com la nostra, han de poder sortir al carrer el pietisme més arnat i conservador i la irreverència més descarada, la tradició més clàssica i la innovació més rupturista. I tant. Però si bé tenen dret a ocupar l’espai públic, també tenim el dret a poder discutir què és allò que expressen. I si la irreverència és de mal gust, s’ha de poder dir amb la mateixa contundència que es pot opinar sobre els pietismes religiosos de cartró-pedra.
A vegades, s’apel·la a la tradició com a pretext o argument per a aquest tipus de manifestacions. Però si bé és cert que el Via Crucis reenvia a temps pretèrits d’hegemonia religiosa –afortunadament superats–, processons com la de l’Encuentro –amb només deu edicions– més aviat ens remeten a les retransmissions televisives de processons espanyoles, amb una indumentària, gestualitat i iconografia absolutament irreconeixibles per a la tradició local. Vull dir que no som davant de la voluntat de recuperació d’una tradició pròpia, sinó d’una clara voluntat colonitzadora forastera. No hi ha tradició, hi ha reacció.
La crítica encara seria més contundent des del punt de vista d’una concepció cristiana adaptada a la sensibilitat actual. Per què, o bé tot el que queda és un catolicisme residual ancorat en els temps que les manifestacions populars expressen, incapaces de parlar al món actual amb els seus codis, o això que surt al carrer té ben poc a veure amb una fe preocupada per ser intel·ligible al món modern, capaç de dialogar-hi, d’aportar-hi una mirada crítica i constructiva a l’estil que proposa l’actual Papa Francesc.
Potser seria l’hora de fer memòria de quina Església catòlica és la que va rebre els nous terrassencs dels anys seixanta als barris d’immigració, com les Arenes mateix. On són aquells mossens com el pare Alexandre, Daura, Ricart, Negre, Sánchez Bustamante, entre molts d’altres? Què se n’ha fet d’aquell projecte d’evangelització revolucionari que explicava Alfonso Carlos Comín al pròleg del llibre de Ricart, “Egara, una parròquia obrera bajo el franquismo”, i de la voluntat d’emancipació lligada a les noves parròquies que retrata Pere Negre a “Els ‘altres catalans’ a la Terrassa del 1965”? Com es pot haver reculat tant?
