Josep Ballbè i Urrit
Què ho fa que tots hàgim tingut la temptació –un cop o altre– de robar?
Cada dia que passa, més m’adono que la paremiologia catalana té una riquesa abismal. D’ella es desprèn un munt de dites i consells molt interessants per a la nostra vida. La d’avui ve referida al fet que “l’ocasió fa lo lladre”. Es veu que el tarannà dels llatins del sud d’Europa porta impregnada la malifeta al seu cervell. Al nostre país, els anys de suposada prosperitat econòmica han vist créixer –com els bolets– la figura del murri, a tort i a dret. Paral·lelament, han tingut la santa barra d’emprar “males arts” per a driblar les escomeses judicials. D’exemples n’hi ha per a triar i remenar. Començant per les més altes estructures de l’estat…
Enxampats amb els pixats al ventre, encara simulen un cert penediment. No és, però, altra cosa que pur teatre. Es preparen per ordir una canallada de més gruix. Aquesta gentussa s’omple la boca al·ludint a l’ètica i a la presumpció d’innocència per a amagar-se més.
Quan un no vol pecar, fuig de la temptació. Si més no per allò del “porta oberta a un sant tempta”.
La maquinària de control i auditoria de l’administració s’ha nodrit de mitjans força sofisticats per fer entrebancar i atrapar el poca-solta. Malgrat tot, sempre segueixo pensant –mentre no se’m demostri el contrari– que la manera més eficient de fer creure el personal és la garrotada. “La por guarda la vinya i la closca, la pinya”. Malgrat tot, el mal existeix des que el món és món. Tant és així que també trobem expressions antiquíssimes referides al tema. A tall d’exemple, heus ací un adagi llatí que posava el dit a la nafra: “Hominem etiam frugi flectit saepe occasio”. És a dir, per tant, que normalment “qui oli remena, els dits se n’unta”. A partir d’aquesta premissa, no podem acceptar –de cap manera– que les causes s’eternitzin a l’esfera judicial. Que el desinterès, els tripijocs i els murs d´un frontó simulat desemboquin, fins i tot, en la prescripció dels casos.
Aquesta setmana passada –sense anar més lluny– hem conegut el muntatge aparentment delictiu i corrupte, per part d’un alt càrrec del govern català. Dessota l’ham de recaptar diners per ajudar el tercer món, els tripijocs han estat a l’ordre del dia. Per tot plegat, va essent hora d’exigir màxima i urgent transparència a tots els estaments oficials que configuren la maquinària política i administrativa del país. Amb un primer article al seu protocol, mal que ens pesi: “Qui la fa, que la pagui”. Es digui com es digui. Amb els diners que se’n treguin, podrem arranjar un munt de problemes socials que ens angoixen.
