Josep Ballbè i Urrit
Difícilment, trobaríem algú que –al llarg de la seva vida– mai no s’hagués penedit de res.
Ara bé, un cop dit això, sovint hem deixat un bé cert i contrastat per un altre de dubtós. Això sí que és molt més que qüestionable. Si més no, en el sentit que no és gens aconsellable aplicar la tesi del “canvi pel canvi”. Quan les coses van raonablement bé, no té cap sentit canviar-les. Qui bé està, que no es mogui! O qui bescanvia la vella per la nova, pitjor la troba.
Intentant acoblar aquesta teoria al propi dia a dia, faig un petit matís: moltes coses de l’entorn estan desajustades. Certament. Tanmateix, en alguns casos que costa reconèixer, hi ha hagut molta gent que s’ha complicat la vida innecessàriament… Sense anar més lluny, fa de mal dir que són molts els qui estiren més el braç que la màniga. En aquest punt, la dita del títol exigiria capgirar l’acció de “baratar” per la de “malbaratar”. Qui no recorda haver dilapidat diners, temps i altres valors intangibles? En època de teòrica bonança, foren molts els qui s’endeutaren absurdament, perquè sí. No tenien cap mena de necessitat de demanar crèdits al sector bancari… Com que el preu dels diners era baix, van fer per anar a viure a un habitatge més gran. O van comprar-se un cotxe nou o, tal vegada, una segona residència (a platja o muntanya)… Allò fou la seva perdició i/o el seu calvari.
Prou sé que hi haurà qui em voldrà rebatre amb aquella dita del que “qui no s’arrisca, no pisca”. La qual cosa no treu la certesa que sovint val més menjar poc i pair bé…, que no pas complicar-se la vida. Val més prevenir que guarir.
Quan comencen a anar mal dades, el més fàcil rau a imputar-ne la culpa al govern de torn. Llavors és el “papá–estado” qui ens ha de treure les castanyes del foc. Costa molt assumir la part de culpa que ens correspon. Fins i tot, topes amb els esgarriacries de torn que tiben de discursos xenòfobs i feixistes, per adjudicar a la immigració la causa d’una riquesa mal repartida. Tenen pa a l’ull. S’escuden en el bescanvi del talp: prendre els ulls per la cua… “Qui té cua de palla, s’encén”. O potser s’entendrà millor en l’equivalència castellana del “quien se pica, ajos come”.
Ara que hem acabat la Quaresma, ja val la pena que aprenguem a reconèixer els nostres pecats. D’orgull ens en sobra un munt.
