Si ens fixem a la part dreta de les dues imatges, podrem observar un carrer que voreja un bon tros del parc de Vallparadís que, suposem que per no trencar-se gaire la closca, el van batejar com el carrer de Vallparadís. No és banal que un carrer, via, plaça, carretera o avinguda, sigui nomenat amb un element o paisatge del costat. De fet, és de pura lògica.
Fotos: Arxiu Municipal i Rafael Aróztegui
És un carrer de direcció de baixada, pel que respecta als vehicles. Com diem sempre, això de les baixades i de les pujades sempre està subordinat a la direcció que cadascú decideixi. Si hom vol anar cap a un cantó, estarà baixant i, si pel contrari, es dirigeix cap al cantó advers, estarà pujant. És tan obvi que no cal donar-hi més voltes.
Pels voltants d’un parc, o pels seus costats, és normal que hi hagi altres racons. En aquest cas, ens referim a un carrer que, inexorablement, acabarà topant amb el llindar del parc. És inevitable. Portar el nom d’un paratge tan conegut i tan habitual, és més un premi que una altra cosa.
Sense dubte, el parc de Vallparadís és una de les joies de la corona de la ciutat. De ser una zona més aviat descuidada, va passar a ser un dels epicentres de moltes coses i de moltes activitats de la ciutadania. Cal, doncs, estar més que satisfet per gaudir d’aquest enclavament.
