L’escena teatral està agafant cada cop més força oferir temes d’actualitat. Dos autors, Mohamad Bitari i Clàudia Cedó, han construït l’obra, “Síndrome de gel” a partir del llibre “I si som suecs?”, de la doctora sueca Elisabeth Hultcrantz, que narra el fet colpidor de menors refugiats que pateixen la síndrome de la resignació. Una malaltia que els fa caure en una depressió tremenda i que, amb el pas dels dies, deixen de parlar, de moure’s, de menjar i de fer res.
Aquesta síndrome es va diagnosticar a Suècia, a finals de la dècada del 90 i principis del 2000, quan es van detectar casos de nens i adolescents asilats que desconnectaven i s’aïllaven del món. La doctora Hultcrantz va ser una de les especialistes que hi va entrar en contacte amb aquests joves pacients adormits i va escriure la seva experiència.
El director Xicu Masó va assumir l’encàrrec dels autors Mohamad Bitari Clàudia Cedó de contar el drama a escena. Masó s’ha rodejat d’actors veterans, entre els quals hi ha Muntsa Alcañiz i ha tornat a confiar en el terrassenc Carles Martínez amb qui ha compartit espectacle artístic un bon nombre d’ocasions.
A la ficció, Martínez interpreta a Christopher, metge i director d’un hospital que atén aquests infants i adolescents que han perdut les ganes de viure. L’actor afegeix que “nosaltres signifiquem aquesta ‘síndrome de resignació’ a través d’una família de refugiats a Suècia. En el meu cas, que soc el metge, intento fer tot el que puc per protegir els infants i els pares però soc funcionari i la llei és la que és i no hi juga gaire a favor”.
L’actor considera que “Síndrome de gel” és un material molt sensible i que el director Xicu Masó ha fet una posada en escena molt d’acord amb el contingut. “Masó és un mestre teatral i a l’hora de tractar els drames humans –aquest no és l’únic– ho fa amb molta delicadesa i realisme”. I en subratlla el resultat. “Estem un mes al Lliure de Gràcia, fins al 24 d’abril, i l’obra està funcionant molt bé de públic. És una història que captiva perquè fa aflorar un efecte dels refugiats que no es coneixia gaire”.
Diàleg amb el present
A Martínez li sembla molt atractiu que hi hagi autors i directors que apostin per un teatre que reflexiona sobre el present. “En temps passats, quan ens parlàvem de refugiats, miràvem cap a una altra banda. Ara crec que estem molt més receptius i sensibles a tot el que succeeix perquè les derivades i els efectes són immediats com la tragèdia d’Ucraïna. Terrassa, per exemple, és una de les ciutats acollidores i, per tant, ja no és un fet que ens quedi al marge”.
“Síndrome de gel” se suma a una temporada 2021-22 en la que, afortunadament, no ha parat de treballar. En la línia de teatre social cal destacar “Carrer dels robadors”, sobre la novel·la de Mathias Enard i amb direcció de Julio Manrique, que es va representar al Teatre Romea. L’obra narra la història del jove Lakndar, que migra de Tànger i arriba a Barcelona en plena protesta del moviment dels indignats, el 15M de 2011.
Molt abans, l’actor terrassenc ja es va enfundar, amb l’actor terrassenc Òscar Intente, a “Trenc d’alba”, d’Ignasi Garcia, que explicava la dura travessia de Bilal i Hicham, dos immigrants il·legals i els únics que sobreviuen al naufragi d’una pastera. Quan arriben a la costa d’Algesires, un home que forma part d’una màfia els extorsiona proposant-los de portar-los a Màlaga a canvi de diners.
