Del ric i vast patrimoni artístic que atresora la nostra ciutat, donem visibilitat, amb motiu de la Setmana Santa, a unes pintures que tenen com a protagonistes àngels músics. Revisitant edificis catalogats, n’hem trobat dues de rellevants que es conserven en projectes de l’insigne arquitecte Lluís Muncunill (Sant Vicenç de Fals, 1868-Terrassa, 1931) amb una finalitat completament distinta.
Una de les obres es troba al Gran Casino de la Font Vella i l’altra a la capella del Santíssim de la Basílica del Sant Esperit. En ambdós casos, són iconografies celestials que corresponen a l’etapa de la posguerra (anys després de la inauguració dels edificis) i foren encarregades pel pintor, moblista i decorador terrassenc Antoni Badrinas Escudé a col·laboradors externs de Barcelona que solien treballar amb ell. El reportatge, amb dos capítols, s’acompanya d’un article d’opinió de l’art local a la postguerra de l’historiador Domènec Ferran.
Pel que fa al Gran Casino (ara Abacus) cal pujar fins al primer pis per admirar el mural angèlic. La gran sala de llibres, que fou l’antic Saló de ball, conserva set plafons de pintura sobre tela amb la figura d’un àngel músic, que són obra de Josep Obiols i Palau i daten de l’ any 1942. Estan repartits en dos espais. El més destacat és en les lluernes semicirculars de l’antic escenari també semicircular que allotjaven les formacions musicals. En aquí apareixen cinc plafons. Els altres dos estan situats a la part superior de les tres portes d’entrada.
En aquesta pintura, Obiols dota a cada infant d’unes ales i un instrument de corda, vent o percussió de fusta i ferro d’estil antic. La composició presenta tota ella una mirada tendre, gràcil, bonica i amable. Van vestits amb túnica o amb samarreta i pantalons curts, excepte dos que mostren la seva nuesa i que són els que sostenen instruments de percussió, un d’ells porta un tamborí i l’altre, una pandereta.
D’aquest mural ens ha sorprés la seva ubicació, en tant que recórrer a les figures celestials per decorar un espai laic i lúdic, com és un saló de ball, no sol ser un fet habitual. Més aviat, és una iconografia pròpia d’esglésies. En aquest sentit, l’ historiador d’art, Domènec Ferran, manifesta que “la pintura és una mica forçada i que l’única relació que pot tenir es que es demana a Obiols uns àngels músics perquè l’espai estava destinat a ball amb la presència de músics per amenitzar la vetllada”.
Triada i feta la decoració de la sala, l’historiador subratlla la destresa del pintor barceloní en els retrats dels menuts. En aquest sentit, el mateix Obiols va expressar el seu interés per aquest món després d’un estiueig familiar a Viladrau: “He fet dibuixos de la canalla, retrats .Tinc ganes de pintar encara algun altre retrat de criatura perquè voldria experimentar aquest gènere que dóna. Sempre l’he descuidat i he fet mal fet, perquè tal vegada la fama i la fortuna m’han de venir d’aqui”.
Com a curiositat, afegir que el pintor s’inspirava en els seus cinc fills i que un dels àngels músics del Saló de ball del Gran Casino evoca el petit de la família, el polític Raimon Obiols i Germà,que en el moment de la realització de la pintura tenia 2 anys.
L’historiador també considera que el tipus de pintura va lligada al moment polític i social d’aleshores. “És l’Espanya del Nacionalcatolicisme i aquesta ideologia arrela en els socis del Gran Casino, l’edifici promogut per l’Institut Industrial fet per Muncunill entre 1920 i 1921, i vint anys després decorat en mobiliari pel terrassenc Antoni Badrinas Escudé. Aquests socis representaven llavors la burguesia industrial terrassenca de la posguerra”.
Els vincles d’Obiols amb la nostra ciutat anaren més enllà de fer la pintura celestial al Gran Casino. El pintor barceloní fou alumne i deixeble del pintor uruguaià Joaquim Torres-Garcia (que va viure uns anys Terrassa a Mont Repòs), i després el seu nom es troba amb altres artistes terrassencs com Rafael Benet i Vancells. Això ens porta a considerar que Obiols es va relacionar amb els cercles artístics de la ciutat i fins i tot data una exposició que hi va fer l’any 1933 encara que no hem trobat el emplaçament.
El Saló de ball
Les pintures de Josep Obiols i Palau formen part de la redecoració de l’antic Saló de ball del Gran Casino i substitueixen altres obres que van ser malmeses durant la Guerra Civil. La nova decoració de l’entitat recreativa es va encarregar al decorador terrassenc Antoni Badrinas i Escudé després de la Guerra Civil. Badrinas va intervenir en el mobiliari i en els llums del sostre i laterals, així com en la sala dedicada al joc, el bar, el corredor i la zona de descans. I també el jardí exterior que s’usava com a pista de ball a l’estiu. El decorador hi va deixar la seva empremta a les parets amb motllures i motius geomètrics i vegetals, a les parets, una petjada artística que també es dona a la capella del Santíssim del Sant Esperit.
L’edifici del Gran Casino va ser una iniciativa de l’industrial Benet Badrinas, que va adquirir diverses cases de la Font Vella en nom de la societat Fomento de Terrassa per tal de construir una entitat amb fins recreatius. El projecte va ser confiat a l’arquitecte Lluís Muncunill i data de 1920. Forma part de l’última etapa de l’insigne arquitecte terrassenc, en la que retorna a un estil eclèctic lluny del modernisme de la primera dècada del segle.
Els elements més identificatius els trobem al vestíbul interior, amb columnes clàssiques i il·luminat per una llanterna, al qual s’accedeix per una escalinata, i a la façana posterior, amb columnes i il·luminada per un llanternó. La façana posterior es pot observar des del carrer Puig Novell).
Art local a la postguerra
Autor: Domènec Ferran, Historiador d’Art
Malauradament la Guerra Civil espanyola va interrompre tota la activitat artística i cultural a Terrassa.
Acabada la guerra es produeix un tall en la evolució de les Arts. El Franquisme no va desenvolupar una producció estètica determinada i a partir de 1939 el que s’observa es el manteniment de la continuïtat amb la tradició més conservadora i la repressió de les representacions més avantguardistes o innovadores on sempre es podien trobar connotacions polítiques . En general, la dècada dels anys 40 es de sequera artística i en tot cas els artistes ofereixen un art tradicional i acadèmic amb poca permeabilitat respecte l´art europeu de la mateixa època.
En la duresa de la postguerra a partir de l´any 1939 els projectes culturals es varen cenyir a la reconstrucció d’edificis que la guerra havia malbaratat, aquest és el cas del Gran Casino i la Basílica del Sant Esperit. Aquesta necessitat implicà que la confessió catòlica del regim dictatorial afavorís la potenciació de l´art sacre . Quasi bé tots els artistes locals del període, fins i tot els més innovadors en llenguatge plàstic com Rafael Benet, Jacint Morera o Pere Tort varen adoptar la temàtica i alguns es varen desplaçar a Barcelona, ja cap a finals de la dècada, per desenvolupar el seu art i participar en els Salons d´Octubre i el cas de Tort com a fundador ‘Els Blaus de Sarrià.
No podem obviar però que l’entitat Amics de les Arts, rebatejada com Amigos del Arte de Educación y Descanso i l´Escola Municipal ‘Arts i Oficis varen mantenir la flama de la vitalitat artística local.
Els pintors murals terrassencs per excel·lència havien estat Pere Viver i Joaquim Vancells en el període modernista i noucentista, sense oblidar l’obra mural de Joaquim Torres García a Mon Repòs i algunes incursions en aquesta disciplina de Joan Duch.
No es d’estranyar doncs que la burgesia i clergat local potenciessin artistes de fora com es el cas de Josep Obiols i Miquel Farré, pintors especialistes i de prestigi per les pintures murals, de la mà del decorador Antoni Badrinas que ja estava instal·lat a Barcelona des de l’any 1920. I que tenia l’encàrrec de la redecoració del Saló de ball del Gran Casino i la capella del Santíssim de la Basílica del Sant Esperit. En els dos casos, encara que amb estils totalment diferents, amb la representació d’àngels músics.
