El dia 12 de març, la primera setmana de la Vika a casa de la seva família d’acollida, la nena s’aïllava de la conversa dels pares a taula, dels riures de la família i de la cridòria que acompanyava cada broma. “No entenia què dèiem, per què cridàvem tant i ens ignorava”, explica la Maria Pilar. Els primers dies, la nena es passava hores enganxada al mòbil i tancada a l’habitació.
Als seus 14 anys, la Vika acabava de deixar enrere un país en guerra i la vida a un orfenat de Nikopol, on vivia amb els seus dos germans. L’aterratge a Terrassa no ha estat fàcil per a ella ni per als prop de setanta nens que van arribar a Terrassa per primer cop el dia 9 de març. Tampoc per a les famílies d’acollida. Un mes després d’aquella rebuda, els reptes de l’adaptació a la nova realitat continuen pendents, però els petits problemes es van resolent i la relació comença a fluir tant a casa com a l’escola.
A casa de la Pilar, els hàndicaps de la convivència han tingut dues cares: la de la família i la de la Vika. “Tots hem hagut de fer un esforç perquè la cosa funcioni i ho estem aconseguint”, diu.
Un mes després de l’arribada a la ciutat, les barreres de l’idioma, les diferències culturals, els hàbits a casa o l’aprenentatge a l’escola comencen a esvair-se
Per a la Vika, com per a la majoria dels infants ucraïnesos desplaçats per primera vegada, el repte més gran és el de la comunicació. “Primer la barrera idiomàtica -explica la Pilar-. No ens entén ni pot dir el que sent”. I després les diferències de caràcter.
La Pilar i el Francesc i les seves filles, tot envoltant la Vika, al centre de la foto /Nebridi Aróztegui
Al principi, la nena “s’atabalava amb les meves preguntes. A casa som molt expressius, petonegem i fem abraçades i ella no estava acostumada”. La Vika mai ha rebutjat les mostres d’afecte de la família d’acollida, però “amb els gestos deixava clar que no entenia per què ens toquem tant, cosa que ells no fan”.
Les normes a casa són un altre repte per a molts nens que venen d’un entorn desfavorit, alguns sense referents paterns o forçats a buscar-se la vida al carrer. Quan arriben a un entorn aliè, el mòbil és el seu refugi.
A casa, “la Vika ha entès que l’habitació ha d’estar oberta i ha acabat encaixant que no li controlarem el mòbil, però només pot fer-lo servir una hora al dia”. La “batalla” ha valgut la pena. Sense el dispositiu, la Vika es comunica amb els pares d’acollida, juga amb les germanes, escriu, pinta i “ja ens mira als ulls i somriu. L’altre dia es va dirigir a mi dient-me ‘Pili!’. No m’ho podia creure”.
L’ús abusiu del mòbil i la desconnexió de la guerra, dos dels hàndicaps per a les famílies d’acollida
La integració a l’escola és un altre dels esculls per als menors ucraïnesos, la majoria molt oberts a aprendre. El primer dia de classe, a la Vika li va caure el món a sobre. Tot i l’escalf de l’acollida dels companys, no entenia res.
“L’endemà va caure malalta i es va quedar a casa”. Ara, dues setmanes després, la situació ha canviat. A l’institut, les gestions de la tutora, sempre pendent, i l’acompanyament d’una altra noia ucraïnesa que fa anys que participa en el programa d’acollida familiar a Terrassa, han aconseguit que vagi contenta a classe.
Un mes després d’arribar, a casa la Vika és una més. La Neus (17) i l’Ona (11) li han cedit una habitació per a ella sola i ja participa en les trobades familiars. La fase d’adaptació comença a estar superada, també per la família.
“Per a nosaltres va ser molt dur veure que ni amb paraules, ni amb mímica, ni amb el traductor podíem saber com estava, com se sentia. Ens deia sí a tot, però era evident que no ens entenia -comenta la Pilar-. Jo vaig estar al Canadà amb un anglès justet i em posava a la seva pell”.
Imposar normes a casa és un altre dels hàndicaps que “vam resoldre, per exemple, establint torns per desparar taula i recollir la pica. Al principi protestava, però és una adolescent, i els nostres també ho fan!”.
L’objectiu primordial de la família ha estat ajudar la Vika a sortir de la realitat mental de la guerra i “aconseguir que se centrés en l’avui”. Restringir l’ús del mòbil ha estat clau perquè la nena connectés amb la nova realitat i normalitzés la seva relació amb un nou entorn a casa i a l’escola.
“Un dia vaig seure amb ella i li vaig dir que pensés en els que no han pogut sortir d’Ucraïna -diu la Pilar-. Tu sí, li vaig fer veure, gaudeix de la vida que t’ha donat aquesta oportunitat. Crec que em va entendre, perquè ho comença a fer”.
Una xarxa de suport de la DGAIA i de l’ONG Tanu
Les famílies d’acollida disposen de dos mecanismes de suport a la ciutat. D’una banda, l’ONG egarenca TANU i, de l’altra, el departament de Drets Socials, que ha format un equip tècnic especialitzat per fer una primera valoració de les famílies alienes que acullen infants que han estat traslladats a Catalunya per associacions i ONG. També ha creat un equip tècnic format per 3 professionals de la psicologia, 3 treballadors socials i un perfil administratiu per fer el seguiment.
Les famílies mantenen contacte amb els tècnics, que els donen suport en els petits problemes del dia a dia i presten una atenció específica, tant la família d’acollida com els nens desplaçats.
La Generalitat és la tutora legal dels nens procedents de l’estranger. En el protocol d’acollida d’urgència impulsat per l’administració catalana en el context de la guerra d’Ucraïna, les famílies tenen la guarda provisional dels nens en un procés que supervisa la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).
L’ONG Tanu treballa de la mà de la DGAIA en aquest procés extraordinari d’acollida. “Tenim un equip de 12 persones que setmanalment contacten amb les famílies per oferir-los suport en qualsevol contingència”, comenta Josep Muñoz, president de l’entitat, que acumula 23 anys d’experiència en acollides.
