Eduard Vallory és coordinador de Projectes d’Innovació i Extensió Educativa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Aquest dimecres a les 19 hores presenta el seu llibre “Aprendre” a la llibreria Cinta de Terrassa
Quina es la reflexió que fa al llibre “Aprendre”? Aquest llibre neix d’una provocació de l’editora Marta Selvas que en va proposar que reflexionés sobre la meva experiència negativa de fracàs escolar quan era adolescent. El punt de partida és el fracàs i l’èxit escolar. Dues coses que van lligades també al propòsit vital.
El seu fracàs va ser puntual? No, no. A partir dels 11 anys i fins als 22, quan vaig entrar a la universitat, vaig ser un dels alumnes que anava als exàmens de repesca de setembre. No tenia vacances d’estiu perquè havia de repassar i repassar. El batxillerat em va durar tres cursos i encara vaig estar un any més sense fer res. Complia amb el perfil de la desolació del nen i jove.
I quin era el motiu? Després de moltes anàlisis he conclòs que el problema està en el sistema educatiu. Tot alumne s’ha d’adaptar a un sistema que dóna prioritat a unes explicacions a classe i a una avaluació. Però que passa si hi ha alumnes que no estan motivats? Doncs que directament queden expulsats del sistema.
Vostè és un dels defensors de l’Escola 21, del model que aposta per projectes transversals i personalitzats. Hem de superar la dinàmica d’un sistema d’aprenentatge selectiu; és a dir que reté els que serveixen i expulsa els que no s’adapten. El model hauria de ser orientatiu i donar aprenentatges però tenint en compte l’experiència vivencial i emocional. I aquest model hauria de tenir en compte com és cada alumne i donar una resposta a cadascú. I això, és clar, hauria d’anar acompanyat d’una nova organització i estructura dels centres educatius.
El sistema d’ara hauria de canviar molt per avançar amb la seva tesi? El que tenim ara no és factible. No es poden fer aules en funció del nombre de pupitres que hi caben, sinó tot el contrari, aules funcionals per fer activitats compartides i pràctiques. No es poden fer aules com si fóssim llaunes de sardines amb un professor aïllat parlant de la seva especialitat. Cal canviar aquestes dinàmiques per millorar.
Els docents que han sortit al carrer el mes de març per reclamar millores podien compartir el seu projecte, però potser pensen que és utòpic. Jo diria que és necessari i possible. Els docents han manifestat el seu cansament i el desacord amb la situació. Crec que, en el fons, estarien d’acord en canviar el model d’aprenentatge cap a una escola orientadora i inclusiva. Això no obstant, s’ha de compensar. No es poden demanar accions sense condicions. Però hi ha escoles i instituts que s’han implicat en el nou model i que tenen bons resultats.
Que opina d’avançar el curs el 5 de setembre? El nostre sistema fa una separació radical entre l’escola i fora de l’escola. Per a mi és molt interessant apropar distàncies entre escola i vida. I això s’hauria de traduir en aplicar projectes que facin de vincle entre els dos itineraris. Perquè a mi em sembla que l’escola i la vida estan distanciades. Temes com el dol, la malaltia, la competitivitat, la vulnerabilitat, les mancances afectives, les dificultats d’expressar, l’educació sexo-afectiva… A la fi, tot el que t’afecta emocionalment s’acaba exterioritzant d’una manera o altra. Jo, per exemple, em pregunto que si hi hagués més coneixement sexual-afectiu en els infants i joves, poder evitaríem conductes de violència sexual.
Darrera un fracàs escolar hi pot haver-hi factors més personals. Vostè tenia problemes a casa? No, no. Es que per a mí, la clau està en el model que es selectiu i fa que separi els bons i dels que no ho son. No culpabilitzo pas als docents.
I amb el que li va costar aprovar, com és que va anar a la universitat? Vaig optar per Filosofia i ho vaig fer motivat perquè volia trobar respostes a les preguntes. Sembla una contradicció i no ho és. La filosofia és pensament i el pensament és un motor. I després vaig continuar amb Periodisme. Haig de dir, però que a la universitat també es feien classes convencionals. Recordo algun professor que ensenyava uns fulls esgrogueïts d’anys i panys. I també vaig suspendre en alguna assignatura com Història del Periodisme.
No li ha temptat mai dona classes? No, per ara. Actualment, estic en temes d’investigació de models d’aprenentatge a la Universitat Pompeu Fabra. Fa un parell de cursos que faig una col·laboració a l’escola L’Horitzó de Barcelona al segon cicle d’ESO.
I estan motivats? Mirar els alumnes és gairebé imprescindible. Aquí comença el joc de la motivació per aprendre. És el toc d’alerta.
