“Vaig venir a viure a aquesta zona fa uns mesos. Si ho arribo a saber, busco pis en una altra”. La zona al·ludida per aquest veí és la frontera entre Sant Pere Nord i Ègara i aquest veí i la seva família es penedeixen cada dia d’haver-se establert allà perquè se senten coaccionats, perquè, sobretot de nit, caminar per allà és una carrera d’obstacles de pressió i angoixa. El sector està poblat per grups d’individus que, la majoria, demanen diners per a una dosi de droga. Uns altres, més inclinats a l’acció delictiva, directament els roben. El focus dels problemes, pel que sembla, és un pis des del qual es trafica amb estupefaents.
Un veí arriba a casa de treballar a les 23 hores. Ja no s’atreveix a estacionar a prop del seu domicili. Està cansat que algú se li acosti a la finestreta a la recerca de diners amb uns aires d’exigència que desborden la mera petició i confronten amb la intimidació.
Com aquella vegada, fa uns dies, en què un individu li va instar a baixar el vidre de la finestreta i, en rebre el “no porto diners” com a resposta, li va assenyalar la bossa que portava en el seient del copilot. Una altra nit, un home li va sortir al pas, corrent, al carrer de Maó, cridant-li “espera, espera”. Un matí, es va trobar amb els vidres del cotxe rebentats. “Un policia em va reconèixer que aquesta zona és potser la més problemàtica de Terrassa actualment”, diu l’afectat, qui, com uns altres, han vist drogoaddictes consumint les seves dosis de nit dins d’una oficina bancària. El nucli fonamental dels problemes és al carrer del Periodista Grané, entre el carrer Ample i el del Renaixement, però les coaccions i el malestar s’irradien també a carrers com els de Maó o Ciutadella, i arriben fins a la rambla de Francesc Macià i l’avinguda de Jaume I.
Aquest és un altre episodi viscut per un altre veí. Una noia, prima, faldilla llarga, d’aparença compungida, ajunta els palmells de les seves mans i es dirigeix al vianant per demanar-li diners al final d’un reguitzell d’arguments inconnexos: “M’ha deixat tirat el cotxe. Ha començat a sortir fum. Soc de Sabadell i necessito diners per al tren, 3 euros. És que el cotxe és del meu pare…”.
L’interpel·lat li pregunta per què no telefona al pare i li explica la situació, però ella no pot trucar el progenitor. En primer lloc, diu, perquè el seu pare no sap que li ha agafat el vehicle. En segon, perquè no té mòbil, perquè resulta que el cotxe ha començat a treure fum quan ella i la seva parella discutien a dins, en marxa, i s’ha parat el vehicle, i ell, empipat, ha marxat amb la bossa de la noia. “El cotxe és a la porta d’un garatge, cap allà (assenyala un carrer de Sant Pere Nord pròxima a Ègara). Sort que el mecànic s’ha portat molt bé”. Però és dissabte a la tarda i el taller no està obert. “Vols que truqui la policia?”, li proposa el veí. No, respon ella, nerviosa, què farà la policia? Ajudar-te. No, no. El veí marxa i observa com la jove, d’ulls enfonsats, aborda un altre vianant.
El mateix
Dues setmanes després, dijous passat, la mateixa jove, en el mateix lloc, es va dirigir al mateix veí. I va desgranar la mateixa justificació, mans de súplica, el cotxe… “El mateix em vas dir fa uns dies”, li va tallar el veí. La noia no va saber què dir i va fer l’amenaça de sanglotar, igual que un noi que dilluns passat, també a la nit, anava demanant 3 euros als vianants després d’articular una història sobre la seva mare ingressada en un hospital i sobre la seva necessitat de diners per a una habitació.
La policia ha rebut les queixes veïnals i vigila la zona.
