Joan Boldú
La cultura en general i l’art en particular s’haurien d’emprar per construir ponts, no per destruir-los, sobretot, quan i on la diplomàcia ha fracassat.
Tanmateix, davant de la invasió d’Ucraïna per Rússia, Occident ha iniciat una guerra econòmica justa contra el règim de Putin i alhora una altra d’injusta contra la cultura, l’art i els creadors russos. Aquest boicot forma part de l’anomenada “cultura de la cancel·lació”, que es defineix com el boicot a persones o entitats pels seus comentaris o accions, la qual cosa és una censura a allò que no agrada. És un fenomen estès arreu prendre represàlies contra qui expressa i “ofèn” suposadament sensibilitats ideològiques o d’altre tipus. La cultura de la cancel·lació és una lògica punitiva, on no hi ha debat, intercanvi d’idees, proves ni arguments, sinó inquisidors que manipulen l’entorn social amb la finalitat de rebutjar, aïllar i silenciar l’altre. Aquest fenomen de cancel·lar persones o idees és barbàrie, ja que conté la lògica de la llei del més fort. Les seves conseqüències solen ser dramàtiques, promouen la xenofòbia. No oblidem el que ens ensenya la història: sovint els més grans desastres els causen polítiques que persegueixen el bé. Es justifica la cancel·lació de la cultura russa amb arguments poc sòlids com que deixar de consumir productes russos és un signe de rebuig de la guerra o que la cultura i l’art russos són propaganda per al règim de Putin o que és una forma d’impedir el suport econòmic al govern rus.
Penso que una guerra contra la cultura i l’art és indignant. El gran pensador de 100 anys Edgar Morin manifesta que li causen una tremenda repugnància les sancions contra la cultura, la música i les arts. Des d’Europa és fàcil dir que s’ha de prohibir els creadors russos si no condemnen Putin. Però la ira contra la guerra no ha d’anar dirigida contra el cinema, la pintura, la música, el ballet, etc., sinó contra els funcionaris, els polítics i els oligarques que donen suport a Putin. No és la cultura allò oposat a la barbàrie? Les sancions afecten tothom, creadors que han mort, qui s’ha pronunciat contra la guerra, qui ha callat i qui mira, llegeix, escolta i sent l’art.
El degoteig de cancel·lacions s’ha anat convertint en un diluvi i, mentrestant, “continuem comprant gas i petroli russos”. Això sí que és donar suport econòmicament a Putin i “els seus”! Enumero alguns exemples significatius. El fotògraf rus Alexandre Gronski va ser exclòs del certamen Fotografia Europea (Reggio Emilia, Itàlia).Quina paradoxa! Al cap de pocs dies va ser detingut a Moscou en una manifestació contra la guerra. L’Orquesta Filarmònica de Zagreg va canviar el programa perquè hi havia tres peces de Txaikovski (s. XIX). La justificació és perquè hi havia molts col·legues d’Ucraïna, estaven molt molestos i se sentien malament. Hom pot preguntar-se: interpretar peces de Txaikovski o d’altres compositors russos és una mostra de suport a la invasió russa? És un acte irrespectuós vers els músics ucraïnesos? A l’alcalde de Florència, Dario Nardella, li van demanar que tombés l’estàtua del gran escriptor Dostoievski (s. XIX) i va respondre que és la guerra d’un dictador i no d’un poble contra un altre; que en comptes de cancel·lar segles de cultura russa, es pensés a aturar Putin. El director musical de l’Orquesta Nacional del Capitole de Toulouse, el rus Tugan Sokhiev, va dimitir i va afirmar que els seus col·legues russos eren tractats sense respecte i transformats en víctimes de la cultura de la cancel·lació. Polònia ha prohibit la música russa. L’Acadèmia Europea de Cinema (EFA) ha boicotejat el cinema rus. S’han cancel·lat les actuacions dels “ballets” russos perquè els seus integrants no s’han pronunciat contra la invasió d’Ucraïna. Es pot obligar a fer-ho en una situació on està en perill la pròpia vida? Els afectats per la “caça de bruixes” no són Putin i “els seus”, sinó artistes, escriptors, músics, gestors culturals, obres d’art, actors, films. L’art no s’hauria d’avaluar mai en funció de la nacionalitat; l’art no té pàtria, és patrimoni de la humanitat.
