Josep Maria Puig-Puigdomènech, president de la Fundació Família i Benestar Social
La Cambra de la Propietat de Terrassa denuncia perjudicis greus als propietaris de pisos llogats, com a resultat de la sentència del Tribunal Constitucional tombant la Llei catalana de contenció de rendes.
La Cambra té raó en la seva apreciació econòmica. Caldria, però, tenir en compte l’objecte valorat. Un habitatge de lloguer. I jo poso sobre la taula les següents consideracions.
Sense un habitatge digne i assequible, quins drets humans esdevenen possibles? El sensellarista pot exercir els seus drets? Els qui viuen en un pis de 60 m2 compartit amb tres famílies i criatures pel mig poden exercir els seus drets bàsics? Per exemple, el dret a la salut? El qui viu rellogat en una habitació, pagant-ne 250, 300 €/mes, que se li emporta més del 50% de la pensió que cobra, podem dir que és una persona que pot exercir el seu dret fonamental a una autonomia personal?
El qui amb penes i treballs aconsegueix llogar un pis, a un lloguer que se li emportarà més del 40% dels seus ingressos, podem dir que haurà aconseguit viure podent alimentar-se correctament? I no caldrà que pateixi quan calgui renovar el contracte, ja que sense la clàusula “berlinesa” i amb la sentència del Constitucional li podran dir que no li renoven el contracte si no accepta un increment del 20 o del 40% del preu que n’ha estat pagant.
Certament, l’afirmació del Constitucional del dret a l’habitatge implica primer el Govern, abans que la societat civil. Per tant, qui primer està obligat a fer possible aquest dret és la mateixa Administració, que destina a l’habitatge una despesa per persona i any de 35,4 €, quan el Regne Unit n’hi destina 439 €/habitant/any; Dinamarca, 311€; Alemanya, 204€; Finlàndia, 208€; Suècia, 187 €; i els Països Baixos, 155 €.
I no sols hi destinen pressupost, sinó que fa anys que han dut a terme projectes d’habitatges socials per atendre el sector que és o ha esdevingut vulnerable. El percentatge d’habitatge social a la UE és, en alguns països: al Regne Unit, del 17,6%; a Dinamarca, del 20,9%; a Finlàndia, del 13%; a Suècia, del 19%; als Països Baixos, del 30%, i a Espanya, del 2,5%.
Tot s’ha de dir que Espanya, des dels anys setanta, ha prioritzat l’habitatge en propietat, especialment amb la Llei de HPO. És així que, avui, el 85% dels espanyols són propietaris i el 15% viuen de lloguer. Gràcies a això, també avui, amb pensions que no superen els 600 € mensuals, viuen en sostre pagat moltes de les famílies que van migrar del camp a les grans ciutats comprant o autoconstruint-se habitatges que amb la normativa actual vorejarien la precarietat.
I quina és, doncs, la situació actual?
Avui la situació és dramàtica per a molta gent. L’atur delma les capes socials menys preparades, en edats sense demanda laboral, i el jovent, que més del 50% està o a l’atur o en contractes escombraria o amb sous esquifits que impedeixen poder emancipar-se. Des de la fallida del Lehman Brothers, s’ha acabat la possibilitat de comprar amb hipoteques de més del 100% del preu del pis. Avui et cal disposar d’uns estalvis impossibles d’aconseguir per part d’aquests grups vulnerables. Molts d’aquests grups provenen de situacions de fallida econòmica, familiar o empresarial, i són perseguits per deutes que els xuclen qualsevol ingrés que obtinguin, i, per tant, condemnats a una vida “en negre” que, a la vegada, els tanca la porta a un contracte legal.
Aquesta és, si no ens tapem els ulls i mirem cap a un altre costat, la realitat d’un sector de la nostra societat que ha de ser atès pels Serveis Socials amb un sostre altament subvencionat per no deixar-lo al carrer en qualitat de sensellar. Les administracions i les entitats que es dediquen a l’acompanyament d’aquestes famílies per deixar-les anar soles, després d’haver refet les seves economies, no troben habitatges amb preus estables que els garanteixin una vida sense que els tornin a trontollar les seves fràgils economies.
Aquest és el resultat del funcionament de les lleis de mercat sense control. Sense una llei “berlinesa” com la que ha tombat el Tribunal Constitucional.
De res no serveix tenir la raó jurídica, si el resultat incrementa encara més les tensions socials existents.
