[Joel Codina]
Christian McBride
Diumenge 20 març, 19 h
Nova Jazz Cava
Christian McBride – contrabaix, Jaleel Shaw – saxos, Peter Martin – piano, Warren Wolf – vibràfon, Carl Allen – bateria
La vida pot arribar a ser concèntrica depenent dels estats en els quals et trobes a cada moment i la voluntat de captar-los. Podria ser una frase d’aquelles d’autoajuda o d’un taller de ioga. Però el cert és que l’arribada del contrabaixista Christian McBride a l’elenc egarenc del jazz feia presagiar que la tarda-nit de diumenge ens podria transportar a viure aquelles nits màgiques de segell blau boper que tant agrada a Terrassa.
Amb un “sold-out” des de fa setmanes i pràcticament el gran gruix de les entrades venudes al cap de dos dies de la seva sortida a la venda. S’ha de tenir en compte el factor de veure, no només a un McBride líder del seu quintet, sinó a cada integrant d’aquest, ja que són líders i músics experimentats en altres formacions o inclús llegendes vives del jazz.
Al contrabaixista i director artístic del Newport Jazz Festival des del 2016, l’acompanyava ni més ni menys, que el bateria Carl Allen, icona vivent que ja havia aterrat a la ciutat de la mà del trompetista Freddie Hubbart i que ha col·laborat amb totes les glòries inimaginables que a qualsevol amant del jazz li hagués agradat sentir i veure. Als saxos va retornar a la Cava en Jaleel Shaw, que també hi havia recalat antigament amb la Mingus Big Band.
Es fa difícil sempre poder parlar d’estrelles o grans músics sense incidir en el viscut i el succeït, però un capítol a part es mereixen el vibrafonista Warren Wolf, que en la seva primera actuació a Terrassa es va erigir en una de les tres peces claus dels dos sets oferts per McBride. De picada contundent, ràpid i creatiu, el vibrafonista que ha col·laborat i liderat treballs amb músics de la magnitud de Mulgrew Miller, Jeff Tain Watts, Jason Palmer o Bobby Watson d’entre altres va tenir un paper destacat i exquisit alhora.
A les tecles McBride hi porta aferrat al pianista Peter Martin, sense cap mena de dubte una de les joies de la nit. Reitero que es fa difícil a vegades poder-ne extreure un de tots, però les mans de Martin van acompanyar, marcar, expandir i crear molta de l’òrbita expulsada per la proposta de Cristian McBride i el seu “Inside Straight”. Martin ja havia viscut Terrassa i la Cava l’any 94 acompanyant un superb Roy Hargrove, amb una nit que està guardada a la memòria per sempre. Peter Martin va realitzar un concert excels, amb varietats de registres i recorreguts, de ment oberta i visionaria en recursos i acompanyaments. Amb tota la certesa només puc afirmar que qualsevol amant de la música quan vegi el seu nom arreu, hi corri a posar l’orella, la decepció mai arribarà.
Christian McBride és un líder d’aquells a qui no agrada el protagonisme, ja que no li cal. És d’aquelles persones empàtiques que té molt clar el que remena entre les mans, i clar, entre les mans i remena un contrabaix d’una forma excepcional. Amb uns dits fora de l’àmbit normal, cobreix tot l’espectre que les seves cordes i cap poden oferir. Uns dits que com comentava el contrabaixista Giussepe Campisi sembla que tinguin el doble de força que els de qualsevol altre músic. Ràpid, contundent, extreu un so molt personal i robust alhora que el fusiona amb una finezza envoltada d’aquella màgia que pocs tenen i que alguns tenim la sort de veure i escoltar.
La proposta musical va transcórrer bàsicament per tot l’entorn del darrer treball d’en McBride, un apunt a Joe Chambers amb Patterns i un bis recordant al vibrofinasta Milt Jackson amb SKJ. Si alguna peça defineix per mi el concert, us animaria a cercar la peça “Gang Gang”, fidel reflex de què va passar durant prop més de dues hores a Terrassa.
L’aposta era molt clara per part de l’organització del Festival de Jazz de Terrassa, un plat fort, i si, un plat fort va ser. A vegades les paraules sobren i les etiquetes es fan pesades, “aquests fan jazz” i bé, molt més lluny del jazz i la classe, la representació, etc. Cristian McBride & Inside Straight és cavall guanyador que en dirien a les carreres, és aquell cuc que fan entrar al melic del Neo a “Matrix”, aquell 0 a 4 del Barça de Xavi al Madrid, aquelles truites per sopar o un simple viatge en tren veient de passada ciutats que et fan moure el cor.
El Festival de Jazz Terrassa mai ha perdut res, al contrari, però renoi, quin gust poder tornar a somiar despert amb una tancada d’ulls i pensar que ets al Village Vanguard català.
