Coincidint amb la celebració del Corpus Christi, és molt habitual que a diverses poblacions catalanes es pugui veure el que es coneix com l’ou com balla. És una tradició d’origen medieval que, a aquesta ciutat, es va deixar de fer, al voltant dels anys cinquanta, fins que, l’any 2016, es va tornar a recuperar. Es tracta de disposar un ou buit sobre un raig d’aigua que emana d’una font que es decora amb motius florals, amb l’objectiu que doni voltes, però sense que caigui.
Fotos: Arxiu Municipal i Alberto Tallón
Aquesta activitat, diuen, prové de meitats del segle XV i, més concretament, s’apunta que es feia a la Catedral de Barcelona. Com en moltes altres tradicions, que no totes, hi ha diferents teories respecte als motius de la seva creació i no tots aposten per una raó de caràcter religiós, com si ho fan altres, que asseguren que tot ve determinat per una “exaltació de l’eucaristia”.
Sigui el motiu que sigui, la realitat és que la tradició es manté i, afortunadament, a la ciutat es va recuperar. Perdre els costums, sempre que siguin a fi de bé, mai és una bona notícia. Suposa perdre part de la memòria i de la història i s’ha de procurar que aquestes coses no passin.
D’ous amb certa fama, podem recordar, a més del que balla, el que atribueixen a Colom, els de Pasqua a les mones, el de Fabergé i altres que no em venen al cap.
