Salvador Cardús i Ros
L’Aula Gran de Terrassa, l’entitat que organitza una sessió acadèmica setmanal destinada principalment a la gent gran, tot i que ja en té trenta-dos, ha celebrat els seus primers trenta anys presentant un documental i un llibre explicatiu.
La pandèmia ha endarrerit tantes coses! Creada el 1990, i vinculada a l’Escola d’Enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya, l’Aula Gran -ara dirigida amb molta intel·ligència i tenacitat per Fèlix Torres-, havia tingut entre els seus fundadors el també energètic i incansable Carles Puig, nascut a Terrassa el 1913, fundador de l’escola Cultura Pràctica i mort el 2009.
Per entendre bé la magnitud de l’Aula Gran de Terrassa, cal situar-la en el context general del país, i en l’excepcionalitat de la iniciativa. I és que, amb les darreres dades que es tenen prèvies a la pandèmia per la Covid-19, corresponents al 2019, sabem que a Catalunya hi ha 96 aules d’aquesta naturalesa, vinculades a les diverses universitats del país. Gairebé totes les ciutats grans i mitjanes en tenen. I en conjunt, aquestes aules reuneixen setmanalment més de 30.000 persones, disposades a seguir aprenent sobre tota mena de disciplines, generalment impartides per professors universitaris i altres experts en cada matèria. La Covid va frenar la seva dinàmica, però ara l’estan recuperant sense gaires dificultats.
Un càlcul senzill que multipliqui els 30.000 assistents pel nombre de sessions anuals i l’hora de durada, ens acosta a més d’un milió d’hores de dedicació. La dada és d’una magnitud enorme. I encara cal comptar amb el fet que sovint, les Aules Grans, Sènior o d’Extensió Universitària -tenen diversos noms- organitzen activitats culturals complementàries com ara viatges, cursos o concerts. A més, en diverses localitats, les limitacions de les sales on se celebren les conferències obliguen a tenir llargues llistes d’espera, pendents que es produeixi alguna vacant per poder-hi assistir.
No és estrany, doncs, que en una intervenció del president Quim Torra al Parlament de Catalunya, el juliol del 2018, fes un esment especial a aquestes aules, destacant el valor que tenen com a creadores d’una xarxa social al servei de la vertebració de la societat civil. Efectivament, quan es parla de cohesió social, i seguint els criteris proposats per sociòlegs tan rellevants com Robert Putnam, la millor mesura de què disposem és la del gruix de les xarxes socials que a cada país crea l’associacionisme cultural. I a Catalunya hi excel·lim: més de mil corals i 40.000 cantaires; més de quatre mil associacions de cultura popular amb 50.000 activitats anuals i vuit milions i mig de participants; més de mig milió de voluntaris en organitzacions assistencials; Òmnium Cultural, l’entitat cultural més gran d’Europa amb prop de 200.000 socis… I, en conjunt, unes 25.000 associacions amb un milió i mig de socis.
Doncs bé, l’Aula Gran de Terrassa forma part de tot això. No és només rellevant pel cicle de conferències que organitza, sinó que, tant o més, ho és pel fet de formar part d’aquesta xarxa cívica que constitueix la base més sòlida del país. Certament, per un lloable tarannà modest i discret, ens podrien haver passat desapercebuts. Però de la seva existència ens en beneficiem tots, ho sapiguem o no. De manera que només els podem desitjar un per molts anys!
