Ander Zurimendi, periodista
He fet un inventari de totes i cadascuna de les peces de roba que tinc a l’armari i el resultat em deixa en molt mal lloc.
Ja intuïa que les xifres serien més altes del que era conscient. Però el clatellot que he rebut ha estat molt més gros. Feu la prova, a casa vostra. Feu la llista de tota la roba que acumuleu a casa.
Jo acumulo 84 samarretes, a les quals caldria afegir 11 camises de vestir i 9 samarretes tèrmiques d’interior. Crec que el meu tronc té on escollir. També tinc 36 jerseis i 18 jaquetes. Pantalons? 14 de curts i 11 de llargs. De roba interior tampoc vaig malament: 26 calçotets i 41 mitjons. Ah! I 13 parells de sabates. 3 banyadors. 3 fulards. Fins i tot la peto amb la roba esportiva. Cinc jerseis d’anar a córrer, quatre samarretes de suar. Sembla que hagi d’anar equipat com Kilian Jornet, quan surto a córrer per Vallparadís. I, tanmateix, sempre hi vaig amb la roba bruta del dia anterior… Però anem omplint armaris i tanquem les portes. Aquesta és la clau: no veiem les muntanyes de roba que acumulem (que no ens hi cap i hem de distribuir per diferents armaris i cambres de l’apartament, incloses maletes plenes sota el llit). Així que les amaguem. I no ens adonem d’aquesta bogeria fins que fem una mudança. I omplint capses, ens fem creus de tot el que acumulem.
Arribats a aquest punt, algú podria esmenar-me: “Escolta, i si tens lloc a bastament al teu pis, què importa que tinguis tanta roba? També acumules llibres i no et poses exquisit, oi? Cadascú té el que vol!”. I, certament, no és una qüestió d’espai. Ni de jutjar gustos i aficions. Fins i tot l’evident hiperconsumisme que representa quedaria en un segon pla si la producció de roba fos innòcua.
Però no ho és. No parlo ja de la indústria tèxtil vallesana (que també tenia les seves coses). Sinó, almenys, del fast fashion d’avui dia. Dels 75 milions de persones que treballen produint roba, tot just un 2% guanya un salari per viure amb dignitat, segons dades recollides per Marta D. Riezu a La moda justa (Anagrama, 2021). I del 98% que no ho fa, tres de cada quatre són dones. La destrucció ecològica també és notòria: generen el 10% de les emissions mundials de carbó, el 20% de la pol·lució als mars i és la segona manufactura que més aigua consumeix.
Per tant, cal reduir el consum de roba. Hem d’anar a menys. A posicions decreixentistes. I faig servir el verb acumular perquè no crec que arribi a fer servir més del 20% de les peces del meu vestidor.
I quan comprem, hem de mirar què comprem. Però de vegades costa trobar alternatives del que s’anomena roba sostenible o ètica. Casualment, en la darrera dècada s’han generat múltiples alternatives al consum convencional. Cistelles de verdures, en comptes de supermercats. L’esclat dels Som: Som Energia, Som Connexió, Som Mobilitat… Banca ètica. Però… on anem a comprar roba ètica?
Vet aquí el repte del cooperativisme i l’economia social catalana. Bastir més projectes productius de l’àmbit tèxtil (tot assumint que ja ho fan i que estan marcant camí). Un exercici similar a comptar peces de roba és comptar quantes no són del fast fashion. Jo tinc poc més que els jerseis de llana que em teixeix la meva àvia de Bilbao, algunes samarretes i dessuadores del projecte La Ciutat Invisible (de Barcelona), un jersei Marcelino teixit a Osona… Hem d’anar construint un directori d’alternatives i compartir-lo els uns amb els altres.
I afrontar el debat sobre el preu, que és el mateix que ja tenim amb el menjar de producció ecològica i/o de proximitat. Sí, és una mica més car. Però el relat dominant és fraudulent. En primer lloc, no és cert que ens importin tant els diners. Per què ens posem exquisits amb el preu del tomàquet de pagès, però el cubata a 8 euros que paguem a la Rasa el dissabte a la nit ens importa un rave? En segon lloc, és clar que paguem una mica més. Perquè a mi a final de més m’agrada que m’ingressin el meu sou sencer. Faig una feina i me la retribueixen. I en justa reciprocitat, quan algú confecciona un producte que jo consumiré (samarreta o formatge), vull que a final de mes tingui un salari amb el qual viure dignament.
Crec que la forma en la qual consumim roba serà (o hauria de ser) un dels grans debats de la dècada vinent. I hem de ser protagonistes en el canvi. Tant des de les petites decisions individuals com a consumidors, com –sobretot– en el disseny i aplicació de polítiques públiques que afavoreixin el naixement d’iniciatives tèxtils locals, ben pagades i menys contaminants.
