Josep Ballbè i Urrit
No podem contradir la idea que la peresa és quelcom substancialment dolent “per se”.
Una idea per la qual hi ha qui creu que treballar ens allibera. Hi ha moltes maneres de grillejar o fer el mandrós. Una d’elles implica no tenir consciència del que és treball en equip. Altres formes serien entretenir-se en tasques improductives o innecessàries. Els vessuts sempre troben excuses per no treballar.
A la meva etapa laboral, recordo algun company amb molta experiència a l’hora d’escapolir-se. Sovintejaven les seves absències d’un parell de dies del lloc de treball, no acreditant mai la corresponent baixa mèdica. Tibava del límit “legal”. Casualment, solia ressuscitar al tercer dia, com per art de màgia. Al·legava algun suposat refredat o haver passat una mala nit sense dormir… I es quedava tan panxo. La conseqüència de tot plegat queia a lloms d’altres pencaires, obligats a assumir tasques alienes.
“Feina fuig, mandra no em deixis!”: un refrany que expressa el sinònim de prendre-s’ho tot a la fresca. Tot el contrari d’anar per feina. Amb el greuge afegit, quan algú els ho retreu, d’engegar-lo a dida. Per a ells, la millor defensa es recolza a qüestionar la vàlua de qui clava colzes. No combreguen amb valors com l’esforç, la voluntat, el treball en equip o la companyonia. Se’ls veu a venir d’una hora lluny. “Al llop dorment no li entra res en dent”. També “qui és de mala raça, sempre fa poc, bo i pensant que fa massa”. Just el contrari del famós i arxiconegut “feina feta no fa destorb”. Encara més, “ja et conec, herbeta, que et dius marduix”. Quina cara!
Solen ser gent matussera i barroera. Pamplines i més pamplines! Els dropos no volen treballar. Mai no troben eina bona. A l’hora de negociar la remuneració, són els qui més es veuen amb cor de demanar l’oro i el moro. Amb una cara de pam. Que tomba, que gira! Posen pèls i pegues a tot. Fan molta més nosa que servei. Més encara quan venen èpoques feixugues on es necessita gent d’empenta. Amb força, rauxa, imaginació, trempera i estima pels colors. Disposats a partir-se l’espinada en el repte d’assolir fites de pes. Contràriament, aquesta trepa té un os a l’esquena.
Escenifica la figura del ciclista que sol anar a rebuf quan ve una forta pujada. D’aquests, no en vull cap ni un. D’entrada, engego directament a parir panteres el qui es comporta com un gamarús, maldestre i de forma ruda.
