Josep Ballbè i Urrit
Som a mig març. “Oreneta arribada, primavera començada, hivernada acabada”.
Se’n va anar amb el primer fred: “A la Mare de Déu del Pilar, el tord ve i l’oreneta se’n va”. “Benvingudes orenetes que us mengeu els corcs de les favetes”. Un motiu de joia per al pagès!
Diu la tradició que el dia d’aquesta patrona de Barcelona n’arriba a Catalunya la primera. Llavors, a més, esclata el foc de l’amor: “Casa d’orenetes, casa d’amoretes”. “Les orenetes porten sort i qui les empaita és bord”. Em ve tot aquest recull d’adagis al cap, bo i pregant per una prompta i total aturada d’hostilitats a Ucraïna. Putin és molt més que bord. Li penjo l’etiqueta d’impresentable, mal nascut i putiner i em quedo curt. “No té més cap que una oreneta”.
És clar, però, que em rebenta i fa plorar el paperot fastigós dels líders dels 27 països de la UE, l’ONU i els Estats Units. Limitar l’estratègia a paraules buides i a escanyament econòmic és ben poc. Què esperen a enxampar-lo i dur-lo, de cap, al Tribunal Internacional de la Haia.
El símbol d’aquest ocell em suggereix una pau harmònica. Aprofito l’avinentesa per exigir als polítics un coratge ultraràpid a deturar la voracitat d’un personatge foll i vesànic com ell. No hi ha dret!
“Una oreneta no fa estiu, ni dues primavera”, certament. Tanmateix, qui espera, desespera… I, al pas que anem, massa em temo que caldrà emprar fermament un refrany que les involucra: “Xisclar més que les orenetes per l’abril”. Bé vàrem sortir al carrer arran dels atemptats gihadistes (11 de setembre del 2001. 11 març del 2003, 13 de novembre del 2015 o 17 d’agost del 2017). El moment i fets actuals ultrapassen, amb escreix, totes aquelles barbàries juntes. Raó de més per a atronar l’oïda dels dirigents. Prou de contemplacions!
L’oreneta, ja la sento piular des del meu finestró. Porta el seu esguard com una estrella al pit. Esdevé –per a mi– motiu d’alegria i signe de llibertat, a les portes d’una nova estació meteorològica. “L’oreneta diu: a la vora del riu no hi facis el niu”. M’encén, alhora, un ferm desig.
A partir d’un nou rodolí semiòtic, fet amb collites de la lletra d’una havanera del grup “Port bo”, ho expresso així: oreneta gentil, no puc viure tranquil… Espero i albiro, amb anhel, el retorn de la pau.
Eliminant del mapa un ninot de gel que porta tot el món de corcoll.
