Quatre dones, joves, entren a la sala d’un teatre (l’Alegria) amb un farcell sobre el cap. Pugen a l’escenari i comencen a ballar. Les noies volen explicar, a través del gest i del moviment del cos, com és de dur el fet d’abandonar la terra d’origen, traspassar fronteres i arribar a un país nou on et sents rebutjat i ignorat.
El farcell que porten és molt lleuger. Són uns pals, a primera vista, que elles converteixen en un recurs il·limitat. En un moment donat seran una arma per defensar-se de l’enemic, un rem per avançar en la travessia i un flotador al mar, un suport per descansar… I també unes xanques. Però quan es posen les xanques no és pas per fer una dansa lúdica sinó per expressar amb més angoixa, si cap, les dificultats d’un viatge forçat a la recerca d’una llibertat incerta.
La companyia valenciana Maduixa va fer un relat ballat de la paraula “migració” i de tot el que significa que es van deixar captivats des del minut zero. Les quatre intèrprets (Melissa Usina, Paula Quiles, Sara Canet i Laia Sorribes) varen executar una dansa contemporània que va atrapar per la seva expressivitat, força, originalitat i valentia.
A “Migrare”, les ballarines dansen bona part de la peça sobre xanques amb una destresa admirable i per comunicar-nos, metafòricament, com és de difícil el camí que ha de fer l’emigrant. Elles avancen de dia i de nit fins que el cos exhaust diu prou, i cauen i s’aixequen per continuar, i s’ajuden per avançar de nou. La companyia va rebre les ovacions dels espectadors, molts dels quals van quedar gratament sorpresos per aquesta dansa en les altures que s’acompanya d’una música i d’una llum que reforça la seva poètica trista i visual.
Maduixa va tancar el triplet d’espectacles del Festival de Dansa Metropolitana que el dissabte a la tarda s’havia de celebrar al Parc de Sant Jordi i es va traslladar a l’Alegria per la pluja. La van precedir dos duets de tendència moderna. La primera actuació va estar a càrrec de La Ruthan amb María Andrés i Denis Martínez, que van oferir “Out of the blue”, una coreografia enèrgica i divertida d’estil contemporani que fa un cant al ball, en deixar-se anar i trencar la rutina. Després vam gaudir d’Agnés Sales & Héctor Plaza amb “Blue Monday”, una peça també del mateix estil que parla d’una manera molt intimista de les relacions humanes, de sostenir els altres, tot i que a vegades som nosaltres els que necessitaríem un cop de mà.
