Salvador Cardús i Ros
Dimecres arribaven a Terrassa una norantena de nens i nenes ucraïnesos d’entre 4 i 16 anys que fugien de la guerra per ser acollits per famílies terrassenques i de la comarca. Era la primera història d’una llarga sèrie que s’anirà afegint.
Com la de l’aventura insòlita de la Fina i la Montse que ahir ens explicava el Diari. Ser refugiat és un fet terrible que a la duresa d’haver de deixar les famílies i el país per incorporar-se, sense haver-ho triat, a un món amb llengua i costums tan diferents, s’hi afegeix una guerra que queda enrere, però que deixa en una incertesa absoluta la possibilitat de tornada i retrobament.
No tan sols les imatges, sinó la mateixa idea d’acollir nens i famílies refugiats de guerra, i d’una guerra europea, és estremidora. Ja sé que de guerres n’hi ha hagut moltes i n’hi continua havent arreu del món. Però cap, des de la Guerra Civil Espanyola o la Segona Guerra Mundial, no ens havia tocat tan a prop, amb conseqüències tan directes en l’economia domèstica particular i en la de la indústria local, ni en la repercussió directa del drama humà que representa, de moment, més de dos milions de refugiats escampats per tot Europa.
Des de fa anys, estem més acostumats a les guerres televisades, com aquella de l’Iraq, que es podia contemplar, sense riscos, com un castell de focs nocturn. O a les guerres que associem a brutals atemptats cruents i a les seves represàlies dites quirúrgiques. I, encara, hem après a parlar de “danys col·laterals”, que serveix per posar tiretes a l’hora de tapar ferides profundes. Però una guerra tan propera i amb tanta destrucció sobre la població civil, tanta inhumanitat dirigida per un líder amb qui s’han assegut a fer tractes tants honorables dirigents mundials, això no ho havíem pas vist ni previst.
No és estrany, doncs, que la resposta solidària sigui excepcional. Tant a l’hora d’enviar tota mena d’ajuda cap allà, com a l’hora d’acollir criatures i famílies cap aquí. A Catalunya hi viuen –hi vivien fins ara– prop de 24.000 ucraïnesos i de 27.000 russos. Hi han viscut amb discreció, a la feina i a les escoles, gairebé sense que ho sabéssim, excepte potser en aquells municipis on se’n concentraven més. Ara han deixat de ser invisibles, i se n’hi afegiran molts més. Ara sabem que aquesta guerra a tot just dos mil quilòmetres en línia recta està fent patir de valent més de 50.000 nous catalans, que en són molts. Ara ens tornen a la memòria imatges que només havíem vist en els documentals sobre guerres passades, amb trens i autocars plens de persones abocats a una diàspora de la qual no coneixen el destí final.
Els darrers anys del segle XX, es van fer molts pronòstics sobre com seria aquest nou segle XXI, del qual ja hem gastat una vintena part. I tot i que també n’hi havia algun de catastrofista, en general profetitzaven tota mena d’avenços tecnològics i de millores per al gènere humà. Però passats aquests primers vint anys, el balanç és ben galdós. Entre la recessió econòmica del 2007, la pandèmia del 2020 i ara la guerra del 2022, gairebé la meitat del temps, més que no pas avançar, el món ha anat de recules.
Però si el món va de recules, també podem dir que la humanitat continua avançant. I les experiències de solidaritat –les conegudes i les discretes, que encara en són més– ens demostren que faci el que faci el món, la bondat humana és imparable.
