Josep Ballbè i Urrit
Diumenge, celebraré els tretze anys que em van prejubilar. No és la primera vegada que ho dic però em vaig sentir mal aprofitat.
El món laboral de les finances –en una caixa d’estalvis– no havia estat pas la meva aspiració. Somiava a exercir la carrera de periodista i no va ser possible. És d’aleshores ençà que m’hi dedico, com a “hobby” voluntari… i m’ho passo de conya.
Enguany, és l’any-“centenari” de diferents autors: Joan Fuster, Álvaro de la Iglesia, Gabriel Ferrater, José Saramago i del mataroní Néstor Luján. Avui em proposo parlar d’aquest darrer, en la seva triple faceta d’escriptor, periodista i catedràtic de noves fornades en aquest ram.
Sobretot perquè mai no perdo el desig i el gust d’aprendre. M’encisa llegir, conèixer gent i coses noves, gaudir de bona música, tafanejar críticament tot allò que m’envolta i ampliar el meu ventall vital. És en aquest punt, doncs, que no pot pas estranyar el títol del meu escrit.
Amb l’excepció, però, que el periodisme brut i groller –representat per un seguit de “mass-media”– me’l carregaria de cap a peus. Què fa el ministeri de Cultura per “vacunar” el personal d’aquesta plaga?
Néstor semblava un panxacontent, pel seu pes. Tanmateix era un llepafils. Al llarg dels seus 73 anys, presenta una producció brutal: més de 70 llibres i als volts de 25.000 articles de premsa (d’història, cultura, gastronomia o altres branques socials). Tinc al “forn” el germen d’una terna, per al primer bloc. Del darrer, mal comptats, en duc uns 4.000. Motiu de més per proclamar que ha esdevingut un dels meus referents. Mai no li arribaré ni a la sola de la sabata. Mantinc, però, la il·lusió, just quan acabo d’entrar al “club de la setantena”.
Hi ha una dita seva on el comparo amb sant Agustí, gran doctor de l’Església catòlica. En concret, on sentencia que “l’única mesura de viure és viure sense mesura”. Per contra, el sant d’Hipona proclamava que “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”.
Home de costums senzills i no gens cregut, es vantava perjurant que “cada dia menjaria mongetes, cigrons, faves, patates, bacallà i carn de porc”. Sense pamplines. Tot plegat el feia molt intel·ligent. No endebades s’esverava pensant que “tenir idees aviat serà considerat com una malaltia de psiquiatre”. Quin fart de riure!
